La premsa local a la xarxa global

«No tenim ni idea d’on anem, però tenim pressa», són paraules del director del The Times davant el repte de la premsa d’adaptar-se a l’entorn digital. I si això s’ho planteja el director d’un dels diaris de més tirada i major prestigi del món, com no han d’anar perduts en este camí els diaris nacionals i, més encara, els que cobreixen la informació provincial?

Juan Lozoya, actual cap de premsa de la Diputació de Castelló i molt vinculat com a redactor i directiu a la premsa castellonenca, va reflexionar a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI sobre com els diaris estan adaptant-se a l’era de la premsa online.

Una nova opció que, tal vegada ben emprada, faria augmentar el nombre de lectors de premsa diària en l’àmbit provincial, on no hi ha molta afició lectora. El diari més fullejat cada dia pels castellonencs és el Mediterráneo, amb 77.000 lectors diaris, segons l’EGM. Semblen molts, però el Diario de Navarra, per exemple, multiplica per cinc la tirada del periòdic més històric de Castelló i la província té menys habitants que la nostra.

Característiques de la premsa provincial a la xarxa

Tot i la capacitat de captar nous lectors per Internet, els diaris provincials o amb seccions de la província no estan treballant esta transició del paper al digital. No només a Castelló, sinó tampoc a nivell nacional. Simplement ofereixen el mateix contingut però en dos formats diferents, amb l’única diferència que actualitzen els continguts durant el dia a base de teletips.

Mediterraneo penja el diari en pdf i l’ofereix també per Orbyt i Kiosko y Más.

Levante ofereix el seu producte a Kiosko y Más i per subscripcions.

El Mundo funciona per Orbyt.

Però el públic, en paraules de Juan Lozoya que arrepleguem a UjiNouCom, no està disposat a pagar per un producte que al mateix moment o al llarg del dia pot consultar de forma gratuïta. Per això la premsa a Internet té dos reptes: fer un producte de qualitat i que la gent pague per ell.

Però tal vegada la revolució no estiga ací, sinó en un altre canvi de suport que barreje l’estil de premsa de paper amb l’online, amb materials tecnològics fins d’estil paper però que oferisquen tots els avantatges de la comunicació per xarxa. Això arribarà en el futur i ha de perfeccionar-se i ser econòmicament accessible, mentrestant, la premsa tradicional i sobretot la més local sembla que continuarà dins de l’indefinició online.

Xarxes socials i democràcia… o la pervivència de l’escletxa digital

Milloren les xarxes socials la democràcia? En un temps de desafecció dels ciutadans per la política la pregunta és recurrent. Pot Internet millorar els mecanismes de participació en la vida pública? Són preguntes a les quals intenten donar resposta alguns dels investigadors en matèria de periodisme i les corrents d’opinió al respecte resulten variades.

Els ciberutòpics creuen que les xarxes socials canviaran els mecanismes democràtics i ho faran per a bé. És el cas de Castells, qui assegura que les xarxes reconfiguren la situació i potencien l’exercici de contrapoder per part dels ciutadans. I posa com exemples d’això la Primavera Àrab o el Moviment del 15-M a Espanya. Shirky, en la mateixa línia, assegura que Internet és més democràtic de per se ja que qualsevol pot penjar les seues opinions i que arriben a milers de persones.

Els ciberescèptics, com Loader i Mercea, diuen que les xarxes no són democràtiques sols pel fet d’existir. Morozov i Galdwell van un pas més enllà i asseguren que els vincles participatius en les xarxes són, en realitat, fràgils, ja que aquells que es mobilitzen online és possible que no ho feren al carrer on una càrrega policial pot trencar-los el cap. I, a més, estos autors alerten que els dolents també poden utilitzar Internet per a manipular, per a fer mal…

Per últim, una corrent d’opinió mixta és la que dóna suport que les dos teories anteriors es poden barrejar i establir una dialèctica entre canvi i continuitat. Són algunes de les últimes investigacions que ens descobreix el professor Andreu Casero, a l’assignatura Anàlisi i Investigació dins del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Casero assegura, com recollim a UjiNouCom, que Internet i les xarxes donen més facilitats per a accedir a més volum d’informació. I des d’eixe punt de vista podria augmentar la participació política i democràtica. Però, conforme diu Bimber, que hi haja eixe més fàcil accés no significa que el ciutadà ho assimile perquè hi ha molts que no processen tot eixe volum informatiu per a convertir-lo en coneixement. De fet la hiperabundància informativa pot comportar perills ja que, entre tanta quantitat, qualsevol es pot perdre en la xarxa.

L’excés d’informació també pot crear deterioraments cognitius, com asegura Carr, en el sentit que ja no caldria memoritzar res perquè tot està en internet. Pot fragmentar el públic que acabaria consumint això en el que creu prèviament i no més i, per últim, podria impulsar un predomini de la imitació i la repetició (Boczkowski).

L’entorn digital, com recalca Casero, necessita també de noves competències tècniques i cognitives, més complexes quan més volen avançar. Però no tots els ciutadans disposen d’estes competències. Per diverses raons: per factors educatius però també socioeconòmics i demogràfics; inclús per la falta de temps. Una reflexió que ens condueix a pensar que internet podria ser una font de noves desigualdats socials i no un mitjà tan democràtic i democratitzador com seria d’esperar ja que, en l’actualitat a Espanya, encara deixa fóra aproximadament el 50% de la població. Són el que estan separats per l’escletxa digital

Barack Obama i Pablo Iglesias… units per les xarxes socials

Qui no ha escoltat que Podemos està vinculat amb Veneçuela? Pablo Iglesias-Hugo Chávez, Hugo Chàvez-Pablo Iglesias. No serà des d’esta tribuna que és UjiNouCom on es confirme o refute la teoria que vincula la formació del cercle morat amb el «chavisme». Ací volem mostrar que el partit que va primer en intenció de vot directe en les últimes enquestes del CIS té semblances raonables amb altre líder americà de característiques ben diferents: Barack Obama.

La convergèncis dels dos està en la utilització de les xarxes socials com la clau de l’èxit electoral. Internet va coronar, als Estats Units, el primer president negre en 2008 i a Espanya va posar a la primera línia de la política Pablo Iglesias en aconseguir 5 parlamentaris en les últimes eleccions europees.

D’eixa fòrmula de l’èxit ens ha parlat el professor de la Universitat de València Guillermo López al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI. Dos casos paradigmàtics, cadascú al seu àmbit, que s’han convertit en objecte d’estudi. I han deixat constància del poder de la xarxa en la vida pública per tot arreu.

Els equips de campanya dels dos (abans els d’Obama amb la creació de MyBarackObama.com) han estat uns visionaris. A Podemos, en les últimes europees van posar a treballar en les xarxes a 15 jovens que van aconseguir eclipsar la presència en Internet dels candidats del PP (Miguel Arias Cañetes) i del PSOE (Elena Valenciano). Van dissenyar una teranyina que ha obert els ulls als altres partits per a que es plantegen canvis d’estratègia a l’hora d’abordar campanyes electorals.

Com recalca el professor Guillermo López, a la classe d’Anàlisi i Investigació, els polítics han experimentat tres fases respecte de la seua intervenció i ús de Facebook, Twiter, Youtube,…Primer ho ignoravem, després ho temien i ara ho intentem incorporar. Com a mostra el Partit Popular de cara a les próximes eleccions autonòmiques i locals, que se celebraran previsiblement en maig de 2015. I qui ja ha anunciat una campanya forta en les xarxes, on vol involucrar tots els seus simpatitzants i militants i usuaris d’Internet per a que facen campanya personalitzada per a ells.

Campanya de manual amb missatges clars, precissos i breus.Vorem què passa en els pròxims mesos. Suposem que els responsables de campanya de totes les formacions polítiques estan mans a l’obra. Saben que la joventut ha abandonat els mitjans en paper per a informar-se i, en bona mesura, també la ràdio i la televisió. Però els jovens son només una proporció de l’electorat. I altres estudis continuen corroborant que, encara hui, la televisió tradicional és el mitjà amb més capacitat de penetració per a totes les capes socials.

Els periodistes… som iguals arreu del món?

Un periodista espanyol influeix d’igual forma que un xinés en la visió i transformació de la societat i de tot allò que l’envolta? Tenen els mateixos valors? Quin grau de confiança tenen els periodistes en les institucions que els donen les informacions i de quina forma la traslladen als receptors?

Són preguntes que, de segur, ens hem plantejat els professionals de l’informació i que s’intenten i s’intentaran resoldre dins d’un treball pioner en aquest àmbit: Worlds of Journalism Study, en el qual participa Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid. D’ell ens va parlar al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i les seues principals conclusions les arrepleguem a UjiNouCom.

Sobre estes qüestions, ella i el seu equip han elaborat un primer estudi del 2007 al 2011 en tot el món, des d’Alemanya fins a Egipte. Han fet enquestes a periodistes de 413 mitjans de comunicació de 21 països. Mentre que ara està fent-se un altre estudi més ambiciós (fins març de 2015) amb entrevistes a professionals de la informació de 80 països.

Molts dels elements d’estudi poden aplicar-se a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística,  però el més interessant serà comparar els dos períodes, pel que fa als efectes en els resultats de la crisi mundial actual i de la major visibilitat i crítica cap als casos de corrupció política que, per exemple, estan donant-se al nostre país.

Primera Onada: els periodistes no influïm tant com voldríem

D’este primer període d’investigació, la professora Berganza extreu algunes
conclusions:

• Els periodistes tenen poca confiança en els partits polítics i en els polítics, d’entre altres institucions on s’inclouen el parlament, el govern, poder jurídic, policia i exèrcit.
• No obstant això, el nivell varia segons els països consultats. En general, els països en desenvolupament són els que compten amb periodistes més desconfiats en la gestió dels seus polítics. Amb tot, dins d’esta primera onada d’estudi, resulta cridaner com els periodistes xinesos tenen major confiança en els seus polítics i en el seu Govern que a altres zones amb major llibertat de premsa, el que també ens fa dubtar de la fiabilitat de les seues respostes o el grau d’opressió al qual estan sotmesos.

• També cal recalcar que els periodistes dels països occidentals mostren igual o major confiança en les institucions que la població en general. Amb la qual cosa, sembla que la capacitat d’influència del periodista es dulieix entre la ciutadania, tot i que som o hauriem de ser els principals transmissors de la tasca que fan les institucions.

Segona onada: la desfeta dels mitjans informatius

Del segon període d’anàlisi encara no hi ha cap conclusió, però el que si han trobat els investigadors són certes tanques a l’hora de determinar en quin mitjà i a qui preguntar:

• Estem davant un moment històric canviant, amb nombrosos mitjans de comunicació que desapareixen  i que estaven presents en la primera part de l’anàlisi. Així i només a nivell nacional, entre 2008 i 2013 s’han produït 9.500 despatxaments de persones relacionades en l’àmbit comunicatiu i s’han hagut de tancar 284 mitjans. Una sagnia que dificulta la tasca investigadora.

• A més, també cal parlar del boom dels mitjans de comunicació a Internet, alguns dels quals són de naixement proper i que caldria tindre en compte en la investigació.
• I un altre entrebanc, ara per ara, és saber qui és i qui no es pot considerar periodista, perquè la professió cada vegada és més ambigüa i moltes voltes no es demana el títol per exercir. A més, no hi ha cap registre ni sobre el nombre de professionals ni sobre els mitjans, amb la qual cosa una de les ferramentes fonamentals és l’Agenda de la Comunicació, encara que no recull totes les dades necessàries.

Amb tot, es calcula que hi ha entre 15.000 i 18.000 periodistes en actiu a nivell nacional que podrien formar part de les diferents enquestes que estan fent-se o se’ls faran per comparar els resultats amb la primera onada.

De segur que els factors polítics i econòmics de cada regió extreuen valoracions ben diferents, però del primer estudi ja hi ha un tret global dels periodistes arreu del món: en principi, tots busquem l’objectivitat en la nostra feina… per això se’ns dóna més o menys credibilitat i per això hauriem de continuar apostant per ella, encara que les circumstàncies cada vegada ho facen més difícil.

Claus científiques per a l’anàlisi de continguts mediàtics

La majoria de nosaltres som o volem ser productors de continguts periodístics. Articles, notícies, videos, cròniques o reportatges que poden disseccionar els estudiosos de l’anàlisi de continguts. Són els científics dedicats a desbudellar els missatges mediàtics per a conèixer-los per dins.

Una tècnica, o diverses, que s’han d’aplicar amb rigorositat per a que el resultat de l’estudi siga veraç. D’això parla Andreu Casero, professor en l’UJI, en Anàlisi i Investigació i que resumim a UjiNouCom. Per això fa un repàs als autors clàssics i comença per les definicions. Amb el permís de Igartua, Krippendorff o Berelson interpretem que l’anàlisi de continguts consisteix a deconstruïr la informació periodísca per a descobrir la seua arquitectura (com està feta) i com impacta en la societat.

Les tres claus d’un bon anàlisi són: seleccionar els continguts d’acord amb regles pre establertes i codificades per igual, que els diversos investigadors compartisquen criteri i obtindre dades numèriques per a extraure les conclusions. Amb eixes dades poden fer taules, formatges i gràfics en general que ajuden a visualitzar millor els resultats.

Casero, al màster de noves tendències en comunicació, posa exemples pràctics. Publicacions científiques en les quals ha participat, com un article coral del professor amb altres col.legues de la universitat. Analitzen la cobertura informativa en televisió a les Corts Valencianes, en tres mitjans audiovisuals. Agarren mostres significatives i acaben concloent que la informació de les Corts és de perfil baix i centrada bàsicament en el poder executiu més que el legislatiu.

Una recomanació per als alumnes del màster i/o futurs estudiosos de l’anàlisi de continguts: proveu si funciona el mètode que heu creat amb una mostra inicial. Si us equivoqueu, serà temps de rectificar.

El rumor que et canvia la vida

S’enrecordeu de la invasió d’Irak? I de la seua justificació?  Era 2003 i ens deien que el país tenia armes de destrucció massiva. I va resultar que eixa presumpta informació era, en realitat, el rumor millor construït de la història recent de la humanitat. El seu arquitecte, un matemàtic iraquià que volia (i aconseguí) enderrocar Sadam Hussein.

Li diuen Ahmed Chalabi i va convéncer el president dels Estats Units, i els seus homòlegs britànic i espanyol, de l’existència de l’armament. Va filtrar documents falsos, amb aparença de vertaders, als diversos serveis d’intel.ligència americans. El resultat, la invasió, la destrucció del país i la caiguda de Hussein. La història d’un desastre.

Un exemple de rumor, que revisem des d’UjiNouCom en l’assignatura Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI. I ho fem escoltant Josep Maria Casasús, catedràtic de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. El professor divideix els rumors en quatre tipologies: l’intencionat, que és aquell que es crea per a causar dany; l’espontani, que naix per frivolitat; el degeneratiu, que es deforma en passar de boca a boca; i l’assistit, que és conseqüència de no desmentir una errada.

A la història ha passat també com la família de banquers Rothschild aconseguí fer-se amb una fortuna immensa, utilitzant la pràctica del rumor. Va ser durant les guerres napoleòniques, en 1815, en acabar la batalla de Waterloo.

Els banquers van utitlitzar la ‘tecnologia punta’ del moment, els coloms missatgers. I van fer creure que els britànics havien perdut la guerra. Aprofitaren el desconcert per a comprar i vendre, desestabilitzar la borsa i fer-se multimilionaris.

La història està plagada de casos i els rumors són objecte d’estudi que haurem de repassar. Els textos clàssics ens remeten a Freyd (1921), Bartlett (1932) o les lleis d’Allport i Postman (1946). Però, al màster de l’UJI, ens quedem en la teoria Casasús per a practicar el periodisme: treballar a favor de l’ètica dels valors i no tant en la deontologia de les faltes.