Xarxes socials i democràcia… o la pervivència de l’escletxa digital

Milloren les xarxes socials la democràcia? En un temps de desafecció dels ciutadans per la política la pregunta és recurrent. Pot Internet millorar els mecanismes de participació en la vida pública? Són preguntes a les quals intenten donar resposta alguns dels investigadors en matèria de periodisme i les corrents d’opinió al respecte resulten variades.

Els ciberutòpics creuen que les xarxes socials canviaran els mecanismes democràtics i ho faran per a bé. És el cas de Castells, qui assegura que les xarxes reconfiguren la situació i potencien l’exercici de contrapoder per part dels ciutadans. I posa com exemples d’això la Primavera Àrab o el Moviment del 15-M a Espanya. Shirky, en la mateixa línia, assegura que Internet és més democràtic de per se ja que qualsevol pot penjar les seues opinions i que arriben a milers de persones.

Els ciberescèptics, com Loader i Mercea, diuen que les xarxes no són democràtiques sols pel fet d’existir. Morozov i Galdwell van un pas més enllà i asseguren que els vincles participatius en les xarxes són, en realitat, fràgils, ja que aquells que es mobilitzen online és possible que no ho feren al carrer on una càrrega policial pot trencar-los el cap. I, a més, estos autors alerten que els dolents també poden utilitzar Internet per a manipular, per a fer mal…

Per últim, una corrent d’opinió mixta és la que dóna suport que les dos teories anteriors es poden barrejar i establir una dialèctica entre canvi i continuitat. Són algunes de les últimes investigacions que ens descobreix el professor Andreu Casero, a l’assignatura Anàlisi i Investigació dins del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Casero assegura, com recollim a UjiNouCom, que Internet i les xarxes donen més facilitats per a accedir a més volum d’informació. I des d’eixe punt de vista podria augmentar la participació política i democràtica. Però, conforme diu Bimber, que hi haja eixe més fàcil accés no significa que el ciutadà ho assimile perquè hi ha molts que no processen tot eixe volum informatiu per a convertir-lo en coneixement. De fet la hiperabundància informativa pot comportar perills ja que, entre tanta quantitat, qualsevol es pot perdre en la xarxa.

L’excés d’informació també pot crear deterioraments cognitius, com asegura Carr, en el sentit que ja no caldria memoritzar res perquè tot està en internet. Pot fragmentar el públic que acabaria consumint això en el que creu prèviament i no més i, per últim, podria impulsar un predomini de la imitació i la repetició (Boczkowski).

L’entorn digital, com recalca Casero, necessita també de noves competències tècniques i cognitives, més complexes quan més volen avançar. Però no tots els ciutadans disposen d’estes competències. Per diverses raons: per factors educatius però també socioeconòmics i demogràfics; inclús per la falta de temps. Una reflexió que ens condueix a pensar que internet podria ser una font de noves desigualdats socials i no un mitjà tan democràtic i democratitzador com seria d’esperar ja que, en l’actualitat a Espanya, encara deixa fóra aproximadament el 50% de la població. Són el que estan separats per l’escletxa digital

Barack Obama i Pablo Iglesias… units per les xarxes socials

Qui no ha escoltat que Podemos està vinculat amb Veneçuela? Pablo Iglesias-Hugo Chávez, Hugo Chàvez-Pablo Iglesias. No serà des d’esta tribuna que és UjiNouCom on es confirme o refute la teoria que vincula la formació del cercle morat amb el «chavisme». Ací volem mostrar que el partit que va primer en intenció de vot directe en les últimes enquestes del CIS té semblances raonables amb altre líder americà de característiques ben diferents: Barack Obama.

La convergèncis dels dos està en la utilització de les xarxes socials com la clau de l’èxit electoral. Internet va coronar, als Estats Units, el primer president negre en 2008 i a Espanya va posar a la primera línia de la política Pablo Iglesias en aconseguir 5 parlamentaris en les últimes eleccions europees.

D’eixa fòrmula de l’èxit ens ha parlat el professor de la Universitat de València Guillermo López al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI. Dos casos paradigmàtics, cadascú al seu àmbit, que s’han convertit en objecte d’estudi. I han deixat constància del poder de la xarxa en la vida pública per tot arreu.

Els equips de campanya dels dos (abans els d’Obama amb la creació de MyBarackObama.com) han estat uns visionaris. A Podemos, en les últimes europees van posar a treballar en les xarxes a 15 jovens que van aconseguir eclipsar la presència en Internet dels candidats del PP (Miguel Arias Cañetes) i del PSOE (Elena Valenciano). Van dissenyar una teranyina que ha obert els ulls als altres partits per a que es plantegen canvis d’estratègia a l’hora d’abordar campanyes electorals.

Com recalca el professor Guillermo López, a la classe d’Anàlisi i Investigació, els polítics han experimentat tres fases respecte de la seua intervenció i ús de Facebook, Twiter, Youtube,…Primer ho ignoravem, després ho temien i ara ho intentem incorporar. Com a mostra el Partit Popular de cara a les próximes eleccions autonòmiques i locals, que se celebraran previsiblement en maig de 2015. I qui ja ha anunciat una campanya forta en les xarxes, on vol involucrar tots els seus simpatitzants i militants i usuaris d’Internet per a que facen campanya personalitzada per a ells.

Campanya de manual amb missatges clars, precissos i breus.Vorem què passa en els pròxims mesos. Suposem que els responsables de campanya de totes les formacions polítiques estan mans a l’obra. Saben que la joventut ha abandonat els mitjans en paper per a informar-se i, en bona mesura, també la ràdio i la televisió. Però els jovens son només una proporció de l’electorat. I altres estudis continuen corroborant que, encara hui, la televisió tradicional és el mitjà amb més capacitat de penetració per a totes les capes socials.