L’anàlisi científic de Podemos

La diferent manera que tenen els mitjans de comunicació d’abordar les notícies que fan referència a Podemos és la base de l’anàlisi d’Ana Vicent, Silvia Marcos i Laura Alonso. Les tres periodistes s’han proposat posar la mirada en el tractament informatiu de cada mitjà, un estudi que han explicat per a UjiNouCom.

La formació que lidera Pablo Iglesias, i que segons les últimes enquestes del CIS té moltes probabilitats d’entrar en el govern d’Espanya, ocupa portades dels diaris pràcticament des de la seua aparició en el panorama polític. D’ahí l’interés científic d’este anàlisi amb la mirada posada en les tècniques de l’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística, assignatura que dirigueix el professor Andreu Casero al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Un punt de vista diferent ja que no es pretén quantificar com la formació política es ven als mitjans sinó com els mitjans la veuen i la tracten informativament parlant.

La premsa local a la xarxa global

«No tenim ni idea d’on anem, però tenim pressa», són paraules del director del The Times davant el repte de la premsa d’adaptar-se a l’entorn digital. I si això s’ho planteja el director d’un dels diaris de més tirada i major prestigi del món, com no han d’anar perduts en este camí els diaris nacionals i, més encara, els que cobreixen la informació provincial?

Juan Lozoya, actual cap de premsa de la Diputació de Castelló i molt vinculat com a redactor i directiu a la premsa castellonenca, va reflexionar a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI sobre com els diaris estan adaptant-se a l’era de la premsa online.

Una nova opció que, tal vegada ben emprada, faria augmentar el nombre de lectors de premsa diària en l’àmbit provincial, on no hi ha molta afició lectora. El diari més fullejat cada dia pels castellonencs és el Mediterráneo, amb 77.000 lectors diaris, segons l’EGM. Semblen molts, però el Diario de Navarra, per exemple, multiplica per cinc la tirada del periòdic més històric de Castelló i la província té menys habitants que la nostra.

Característiques de la premsa provincial a la xarxa

Tot i la capacitat de captar nous lectors per Internet, els diaris provincials o amb seccions de la província no estan treballant esta transició del paper al digital. No només a Castelló, sinó tampoc a nivell nacional. Simplement ofereixen el mateix contingut però en dos formats diferents, amb l’única diferència que actualitzen els continguts durant el dia a base de teletips.

Mediterraneo penja el diari en pdf i l’ofereix també per Orbyt i Kiosko y Más.

Levante ofereix el seu producte a Kiosko y Más i per subscripcions.

El Mundo funciona per Orbyt.

Però el públic, en paraules de Juan Lozoya que arrepleguem a UjiNouCom, no està disposat a pagar per un producte que al mateix moment o al llarg del dia pot consultar de forma gratuïta. Per això la premsa a Internet té dos reptes: fer un producte de qualitat i que la gent pague per ell.

Però tal vegada la revolució no estiga ací, sinó en un altre canvi de suport que barreje l’estil de premsa de paper amb l’online, amb materials tecnològics fins d’estil paper però que oferisquen tots els avantatges de la comunicació per xarxa. Això arribarà en el futur i ha de perfeccionar-se i ser econòmicament accessible, mentrestant, la premsa tradicional i sobretot la més local sembla que continuarà dins de l’indefinició online.

Guillermo López, l’ús de la xarxa i la política

Internet s’ha convertit en una gran plaça per als missatges polítics i quasi en una nova modalitat de míting. A les portes d’una campanya electoral, Guillermo López, professor de la Universitat de València, explica les diferències entre els vells i els nous partits, com ara Podemos, alhora d’elaborar els seus missatges amb les noves ferramentes digitals.

Juan Lozoya, cap de premsa Diputació de Castelló

Juan Lozoya explica com els mitjans de comunicació tradicionals s’estan adaptant molt lentament a l’entorn digital. Els exemples, la premsa més propera a nosaltres.

Xarxes socials i democràcia… o la pervivència de l’escletxa digital

Milloren les xarxes socials la democràcia? En un temps de desafecció dels ciutadans per la política la pregunta és recurrent. Pot Internet millorar els mecanismes de participació en la vida pública? Són preguntes a les quals intenten donar resposta alguns dels investigadors en matèria de periodisme i les corrents d’opinió al respecte resulten variades.

Els ciberutòpics creuen que les xarxes socials canviaran els mecanismes democràtics i ho faran per a bé. És el cas de Castells, qui assegura que les xarxes reconfiguren la situació i potencien l’exercici de contrapoder per part dels ciutadans. I posa com exemples d’això la Primavera Àrab o el Moviment del 15-M a Espanya. Shirky, en la mateixa línia, assegura que Internet és més democràtic de per se ja que qualsevol pot penjar les seues opinions i que arriben a milers de persones.

Els ciberescèptics, com Loader i Mercea, diuen que les xarxes no són democràtiques sols pel fet d’existir. Morozov i Galdwell van un pas més enllà i asseguren que els vincles participatius en les xarxes són, en realitat, fràgils, ja que aquells que es mobilitzen online és possible que no ho feren al carrer on una càrrega policial pot trencar-los el cap. I, a més, estos autors alerten que els dolents també poden utilitzar Internet per a manipular, per a fer mal…

Per últim, una corrent d’opinió mixta és la que dóna suport que les dos teories anteriors es poden barrejar i establir una dialèctica entre canvi i continuitat. Són algunes de les últimes investigacions que ens descobreix el professor Andreu Casero, a l’assignatura Anàlisi i Investigació dins del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Casero assegura, com recollim a UjiNouCom, que Internet i les xarxes donen més facilitats per a accedir a més volum d’informació. I des d’eixe punt de vista podria augmentar la participació política i democràtica. Però, conforme diu Bimber, que hi haja eixe més fàcil accés no significa que el ciutadà ho assimile perquè hi ha molts que no processen tot eixe volum informatiu per a convertir-lo en coneixement. De fet la hiperabundància informativa pot comportar perills ja que, entre tanta quantitat, qualsevol es pot perdre en la xarxa.

L’excés d’informació també pot crear deterioraments cognitius, com asegura Carr, en el sentit que ja no caldria memoritzar res perquè tot està en internet. Pot fragmentar el públic que acabaria consumint això en el que creu prèviament i no més i, per últim, podria impulsar un predomini de la imitació i la repetició (Boczkowski).

L’entorn digital, com recalca Casero, necessita també de noves competències tècniques i cognitives, més complexes quan més volen avançar. Però no tots els ciutadans disposen d’estes competències. Per diverses raons: per factors educatius però també socioeconòmics i demogràfics; inclús per la falta de temps. Una reflexió que ens condueix a pensar que internet podria ser una font de noves desigualdats socials i no un mitjà tan democràtic i democratitzador com seria d’esperar ja que, en l’actualitat a Espanya, encara deixa fóra aproximadament el 50% de la població. Són el que estan separats per l’escletxa digital

Rosa Berganza, professora de la Universidad Rey Juan Carlos

Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid, ens explica una investigació pionera sobre el comportament i la influència dels periodistes arreu del món.

Els periodistes… som iguals arreu del món?

Un periodista espanyol influeix d’igual forma que un xinés en la visió i transformació de la societat i de tot allò que l’envolta? Tenen els mateixos valors? Quin grau de confiança tenen els periodistes en les institucions que els donen les informacions i de quina forma la traslladen als receptors?

Són preguntes que, de segur, ens hem plantejat els professionals de l’informació i que s’intenten i s’intentaran resoldre dins d’un treball pioner en aquest àmbit: Worlds of Journalism Study, en el qual participa Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid. D’ell ens va parlar al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i les seues principals conclusions les arrepleguem a UjiNouCom.

Sobre estes qüestions, ella i el seu equip han elaborat un primer estudi del 2007 al 2011 en tot el món, des d’Alemanya fins a Egipte. Han fet enquestes a periodistes de 413 mitjans de comunicació de 21 països. Mentre que ara està fent-se un altre estudi més ambiciós (fins març de 2015) amb entrevistes a professionals de la informació de 80 països.

Molts dels elements d’estudi poden aplicar-se a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística,  però el més interessant serà comparar els dos períodes, pel que fa als efectes en els resultats de la crisi mundial actual i de la major visibilitat i crítica cap als casos de corrupció política que, per exemple, estan donant-se al nostre país.

Primera Onada: els periodistes no influïm tant com voldríem

D’este primer període d’investigació, la professora Berganza extreu algunes
conclusions:

• Els periodistes tenen poca confiança en els partits polítics i en els polítics, d’entre altres institucions on s’inclouen el parlament, el govern, poder jurídic, policia i exèrcit.
• No obstant això, el nivell varia segons els països consultats. En general, els països en desenvolupament són els que compten amb periodistes més desconfiats en la gestió dels seus polítics. Amb tot, dins d’esta primera onada d’estudi, resulta cridaner com els periodistes xinesos tenen major confiança en els seus polítics i en el seu Govern que a altres zones amb major llibertat de premsa, el que també ens fa dubtar de la fiabilitat de les seues respostes o el grau d’opressió al qual estan sotmesos.

• També cal recalcar que els periodistes dels països occidentals mostren igual o major confiança en les institucions que la població en general. Amb la qual cosa, sembla que la capacitat d’influència del periodista es dulieix entre la ciutadania, tot i que som o hauriem de ser els principals transmissors de la tasca que fan les institucions.

Segona onada: la desfeta dels mitjans informatius

Del segon període d’anàlisi encara no hi ha cap conclusió, però el que si han trobat els investigadors són certes tanques a l’hora de determinar en quin mitjà i a qui preguntar:

• Estem davant un moment històric canviant, amb nombrosos mitjans de comunicació que desapareixen  i que estaven presents en la primera part de l’anàlisi. Així i només a nivell nacional, entre 2008 i 2013 s’han produït 9.500 despatxaments de persones relacionades en l’àmbit comunicatiu i s’han hagut de tancar 284 mitjans. Una sagnia que dificulta la tasca investigadora.

• A més, també cal parlar del boom dels mitjans de comunicació a Internet, alguns dels quals són de naixement proper i que caldria tindre en compte en la investigació.
• I un altre entrebanc, ara per ara, és saber qui és i qui no es pot considerar periodista, perquè la professió cada vegada és més ambigüa i moltes voltes no es demana el títol per exercir. A més, no hi ha cap registre ni sobre el nombre de professionals ni sobre els mitjans, amb la qual cosa una de les ferramentes fonamentals és l’Agenda de la Comunicació, encara que no recull totes les dades necessàries.

Amb tot, es calcula que hi ha entre 15.000 i 18.000 periodistes en actiu a nivell nacional que podrien formar part de les diferents enquestes que estan fent-se o se’ls faran per comparar els resultats amb la primera onada.

De segur que els factors polítics i econòmics de cada regió extreuen valoracions ben diferents, però del primer estudi ja hi ha un tret global dels periodistes arreu del món: en principi, tots busquem l’objectivitat en la nostra feina… per això se’ns dóna més o menys credibilitat i per això hauriem de continuar apostant per ella, encara que les circumstàncies cada vegada ho facen més difícil.