Es tracta del primer capítol d’una sèrie d’intriga basada en la tradició mil.lènària dels Pelegrins de les Useres. El document seria la primera part de 13 podcasts on, en cadascun, un dels pelegrins patirà un tràgic desenllaç dins del seu pelegrinatge.
Sobre este capítol, com penseu que ha mort este pelegrí? Com voldrieu que continuara la història?
La diferent manera que tenen els mitjans de comunicació d’abordar les notícies que fan referència a Podemos és la base de l’anàlisi d’Ana Vicent, Silvia Marcos i Laura Alonso. Les tres periodistes s’han proposat posar la mirada en el tractament informatiu de cada mitjà, un estudi que han explicat per a UjiNouCom.
La formació que lidera Pablo Iglesias, i que segons les últimes enquestes del CIS té moltes probabilitats d’entrar en el govern d’Espanya, ocupa portades dels diaris pràcticament des de la seua aparició en el panorama polític. D’ahí l’interés científic d’este anàlisi amb la mirada posada en les tècniques de l’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística, assignatura que dirigueix el professor Andreu Casero al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.
Un punt de vista diferent ja que no es pretén quantificar com la formació política es ven als mitjans sinó com els mitjans la veuen i la tracten informativament parlant.
«No tenim ni idea d’on anem, però tenim pressa», són paraules del director del The Times davant el repte de la premsa d’adaptar-se a l’entorn digital. I si això s’ho planteja el director d’un dels diaris de més tirada i major prestigi del món, com no han d’anar perduts en este camí els diaris nacionals i, més encara, els que cobreixen la informació provincial?
Una nova opció que, tal vegada ben emprada, faria augmentar el nombre de lectors de premsa diària en l’àmbit provincial, on no hi ha molta afició lectora. El diari més fullejat cada dia pels castellonencs és el Mediterráneo, amb 77.000 lectors diaris, segons l’EGM. Semblen molts, però el Diario de Navarra, per exemple, multiplica per cinc la tirada del periòdic més històric de Castelló i la província té menys habitants que la nostra.
Característiques de la premsa provincial a la xarxa
Tot i la capacitat de captar nous lectors per Internet, els diaris provincials o amb seccions de la província no estan treballant esta transició del paper al digital. No només a Castelló, sinó tampoc a nivell nacional. Simplement ofereixen el mateix contingut però en dos formats diferents, amb l’única diferència que actualitzen els continguts durant el dia a base de teletips.
Mediterraneo penja el diari en pdf i l’ofereix també per Orbyt i Kiosko y Más.
Levante ofereix el seu producte a Kiosko y Más i per subscripcions.
Però el públic, en paraules de Juan Lozoya que arrepleguem a UjiNouCom, no està disposat a pagar per un producte que al mateix moment o al llarg del dia pot consultar de forma gratuïta. Per això la premsa a Internet té dos reptes: fer un producte de qualitat i que la gent pague per ell.
Però tal vegada la revolució no estiga ací, sinó en un altre canvi de suport que barreje l’estil de premsa de paper amb l’online, amb materials tecnològics fins d’estil paper però que oferisquen tots els avantatges de la comunicació per xarxa. Això arribarà en el futur i ha de perfeccionar-se i ser econòmicament accessible, mentrestant, la premsa tradicional i sobretot la més local sembla que continuarà dins de l’indefinició online.
La fuga de cervells és el tema que han escollit María Ventura i Vanessa Pérez per al seu reportatge de Periodisme digital. Un tema de plena actualitat per l’alt índex d’atur jovenil. Els seu treball, que expliquen a UjiNouCom, se centra a entrevistar els joves que han hagut de fugir cap a Europa per a guanyar-se la vida, els que ja han tornat i els que estan a punt d’anar-se’n. Alemanya, Itàlia o Anglaterra són les destinacions preferides. Mestres, periodistes i, fins i tot, una odontòloga són algunes de les professions d’alguns d’estos joves. Per contra, el treball a l’hostaleria i d’au-pair (400 € al mes) són les ocupacions més habituals. La vida allà fora no és de color de rosa, però almenys hi ha faena.
Les entrevistes les han gravades amb Skipe. Una ferramenta que els ha sigut molt útil per a tindre en primera persona la veu dels protagonistes que estan a l’estranger. El treball final volen presentar-lo amb Creatavist, perquè consideren que és més visual i els permetrà pujar més continguts multimèdia. Sens dubte un reportatge molt interessant i que pot ser de gran ajuda per a tots aquells que a hores d’ara penseu a fer les maletes.
Twitter és la xarxa social per excel.lència de periodistes, generadors d’opinions, ironitzadors de l’actualitat i de temes socialment interessants, seguidors de ‘celebrities’ i per tots aquells que, per curiositat o per la necessitat d’informar-se, volen seguir l’actualitat política social, cultural o esportiva al minut. I d’això hem de ser coneixedors els professionals de la comunicació. Un coneixement que estem ampliant setmana a setmana al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i que arrepleguem en UjiNouCom.
La periodista i professora associada de l’UJI, Amparo López, ens va fer reflexionar en l’assignatura Innovació Periodística sobre l’ús del Twitter, com fer-se vore i com vore què és tendència en esta xarxa social per tindre notorietat i crear una marca personal. Perquè en Twitter no té més presència el que més tuits penja, ni molt menys qui més retuiteja, sinó qui segueix a les persones més adequades i, alhora, es seguit per generados d’opinió i sap quins temes funcionen entre els seus seguidors.
Però, com podem saber tot això? Com podem tuitejar a l’hora adequada? Saber l’influència dels que ens segueixen i la nostra pròpia? I adonar-se dels temes que són ‘trending topic’ i que interessen els nostres followers?
Monitoritza els teus tuits
Doncs, com en tot el que envolta el món ‘online’, Internet proporciona ferramentes per monitoritzar els teus tuits, millorar la teua comunitat, traure el màxim partit personal de la xarxa per contactar amb gent que, d’altra forma seria quasi impossible, assabentar-se de fets fora de les agendes oficials de les institucions, i evitar els rumors.
Amparo López ens va descobrir algunes d’estes ferramentes i, nosaltres, com el xiquet que rep un joguet nou… vam haver de jugar amb elles.
Internet s’ha convertit en una gran plaça per als missatges polítics i quasi en una nova modalitat de míting. A les portes d’una campanya electoral, Guillermo López, professor de la Universitat de València, explica les diferències entre els vells i els nous partits, com ara Podemos, alhora d’elaborar els seus missatges amb les noves ferramentes digitals.
Per això hem posat damunt la taula el que han publicat els diaris La Razón, ABC, El Mundo, El País, Público i eldiario.es. Ens hem plantejat com la premsa, en els últims mesos, ha tractat les informacions relatives al rei Joan Carles I i al rei Felip VI. El nostre objectiu és tractar de demostrar, des d’un punt de vista principalment quantitatiu, que la premsa ha suavitzat el tractament des quÈ el nou monarca va accedir al càrrec.
Juan Lozoya explica com els mitjans de comunicació tradicionals s’estan adaptant molt lentament a l’entorn digital. Els exemples, la premsa més propera a nosaltres.
Amparo López ens explica els avantatges i desavantatges de Twitter des del punt de vista periodístic. Una ferramenta que pot ser molt útil en este món de connexions globals.
Ja ens hem acostumat en este màster de noves tendències en comunicació de l’UJI a escoltar conceptes com transmedialitat, crossmedialitat o el quasi forçat storytelling. Però estes paraules, darrere de les quals sol haver-hi un grup de professionals especialitzats en cada àrea, si no tenen ha una bona història que contar a l’usuari… no tenen res.
Una forma de contar eixa història que enganxe al lector.
Què ha de tindre un bon reportatge trans o cross media?
Com va quedar palès a la sessió de l’assignatura Periodisme Digital, l’essència del periodisme ha de ser la mateixa, l’únic que canvia és que podem fer ús de molts més recursos i plataformes per arribar al nostre usuari i que se senta part particular d’eixa història, conte o narració que desitgem donar a conèixer.
Vos imagineu sentir-vos dins d’una allau de neu o d’un incendi devastador? doncs això és el que aconsegueixen reportatges com ‘Snow Fall’, del The New York Times; o ‘Firestorm’, del The Guardian. Sense perdre mai de vista l’esperit clàssic alhora que el transmèdia, també podem assabentar-se de tot el que envolta i va envoltar el cas d’Edward Snowden amb el reportatge ‘NSA Files’, també del The Guardian.
Arriscar?
Però sempre hi ha professionals que aposten per anar més enllà i caminar sobre la línia difusa que separa el reportatge del documental o d’altres gèneres. I en esta línia trobem projectes més immersius, en què el consumidor pot ser un autèntic protagonista de la història. És el cas de ‘Storming Juno’, on podem interactuar i menejar-se, literalment, en el que va ser un dels trams del Desembarcament de Normandía, mentre coneixem la història i els protagonistes d’este fet històric.
O el més modest, però no menys interessant, ‘Catacombes’, on entres en el subsòl del París més desconegut, fins i tot per als mateixos parisencs.
Excedir-se?
Clar que també hi ha professionals que volen arribar més lluny i, d’aquesta forma, ens trobem amb el gaming, o el que és el mateix, com fer d’una història periodística un joc. Hi ha projectes que ens intenten contar la pirateria a la costa somalí, com és ‘Cuththroat Capitalism’, però que no deixa de ser un joc de capturar baixells sense cap informació interessant; o ‘Gaunging your Distraction’, on hem de conduir mentre enviem missatges de mòbil, amb la intenció d’alertar dels perills d’anar al volant mentre emprem el telèfon.
Entre l’impossible i el possible
Però hi ha documents encara més ambiciosos. És el cas de ‘The Polar Sea’, on ens adentrem en els efectes del canvi climàtic a l’Àrtic en una experiència de televisió, web i fins i tot d’aplicació mòbil.
Tots els exemples van ser motivadors per conèixer totes les ferramentes que podem emprar i contar amb elles una gran història. Però, amb els peus al terra, tal vegada nosaltres no tingam mai darrere al The New York Times o a Arte per donar suport financer i temporal a cap projecte semblant.
Amb tot, el coneixement és un bon element per adaptar grans idees a les nostres necessitats. I d’això ens va parlar Asun Pérez, qui va fer este màster l’any passat i que va desenvolupar com a treball final, i amb els seus propis recursos, un reportatge molt visual i complet sobre el món del tatuatge a Castelló amb el títol ‘Tinta y piel en Castellón’.
Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid, ens explica una investigació pionera sobre el comportament i la influència dels periodistes arreu del món.
Pedro Lainez i César Martí, ponents de la primera jornada Transmèdia celebrada a la Universitat Jaume I, ens acosten a este nou univers mediàtic global tant des del punt de vista de la creació com de la producció.
No, la frase del titular no és l’original. L’original era de Bruce Lee i parlava de ser aigua. Element que flueix i s’adapta. I d’això precisament ens parla l’univers comunicatiu transmèdia, al qual es va dedicar una jornada al màster de noves tendències en comunicació de l’UJIamb les ponències de Pedro Lainez i César Martí.
Del vell al nou món
Tots hem vist un riu i el seu discórrer cap a la mar. Pot ser, fins i tot, com un afluent s’aboca al gran cabdal. I si ampliem el mapa, podríem vore ponts, canals, séquies i reguers amb diferents direccions. És a dir, un conglomerat d’interconnexions amb un punt comú, l’aigua, la història, el contingut. Passem d’un riu, a molts corredors d’aigua. Passem d’una única història, a una història feta a gallets que adoben i fan florir tot un univers al voltant de la història principal.
Pedro Lainez
Els nostres canals, els nostres mitjans, amplíssims: xarxes socials, apps, webseries, gamificació … Els suports també ho són: ordinadors, tablets, smartsphones, ipods… Connexió multidireccional, amb el nexe comú de la història. Hem creat un univers, un terreny fèrtil on l’espectador, treballa i participa (engagement), i a més ho fa en comunitats de fans, com en les cooperatives, que juguen, parlen i on els seus membres interactuen.
És la conseqüència del pas de l’era analògica a la digital. Ja no sols reguen aquells que estan al costat del marge del riu, la fertilitat va més enllà i pot donar fruits abans que arribe la gran història. Noves maneres de contar que ja exploten el Marqueting i al Branded Content.
Un nou paisatge, que cal abordar des de l’inici amb estratègia transmèdia i amb la participació de noves professions, que s’incorporen i es complementen en la producció de continguts. Tota una esperança de treball futur. Però cal una mentalitat oberta i predisposada al canvi. La majoria dels nous espectadors són joves criats en l’àmbit digital.
Fins ací, el paisatge i l’univers és idílic, perquè la terra cal treballar-la, i això requereix fonts de finançament. Tema que abordà César Martí.
Javier Marzal i César Martí
L’esperança, sobretot per als joves creadors, està en les noves ferramentes digitals que permeten fer continguts low-cost.
A les fórmules tradicionals de finançament també s’afegeix el crouwdfounding. Una combinació per a crear i contar històries que generen l’interés d’altres inversors per acabar de desenvolupar la idea.
Eixe és l’altre missatge, cal fer-se visibles, aprofita els recursos a l’abast, siguen grans o xicotets, però cal llançar-se i ser proactiu. Això sí, l’important és la història, l’aigua, que contes (sense aigua no hi ha vida), deprés cal adaptar-se als suports i canals com el riu ho fa al terreny per on passa. Be water my friend.
Les reflexions que ens fem ara des d’UjiNouCom són:
* És la producció transmèdia exclusivament de ficció o publicitari?
* És possible fer històries transmèdia en la realitat periodística?
* Sols seria possible per a grans reportatges, documentals o grans temes?
* Fins a quin punt es pot fer gallets la realitat per a convertir-la en un univers?
És clar que qualsevol investigació no pot extreure’s del seu context social. Els investigadors actuals no viuen dins d’una bambolla i, per això, centren els seus interessos en les noves fórmules i ferramentes comunicatives, com són les xarxes socials i el boom dels mitjans en Internet.
Una investigació que, segons el professor Piñuel, és imprescindible si volem desenvolupar qualsevol projecte de qualitat. Així, cal investigar amb la mateixa intensitat, tant si anem a preparar un congrés o seminari, com per fer una tesis, un treball de fi de màster o un projecte d’I+D.
Investigar sobre la investigació
I per saber com està investigant-se, el que cal és fer una altra investigació -cercle viciós que no tindria mai fi-. Però és això el que ha estudiat José Luis Piñuel i el seu equip des del 2007 a través d’anàlisis universitàris i de mercat en comunicació; amb revistes font de comunicació; i en dos congressos de l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació (al 2013 a Segovia i al 2014 a Bilbao).
Mitjans, estudis i institucions on s’han aplicat objectius, camps metodològics, dades i tècniques amb les quals hem d’anar familiaritzant-nos. Encara que ens queden llunyans termes com dades categorials o paramètriques… a poc a poc anirem, per gust o per necessitat, fent-se amb elles, tot i que assumir-les durant una sessió és una tasca que, pensem, a la majoria dels alumnes d’este màster ens ha resultat prou complicada.
Amb el creuament d’elements, Piñuel conclou que dins dels estudis sobre comunicació es tendeix a aplicar més la descripció i explicació d’una realitat que a l’avaluació social; que els investigadors abasten més l’àmbit documental i que s’arrisquen poc a experimentar; que se sol analitzar un document, el contingut i el seu discurs, per davant de fer entrevistes o discusions de grup; i que no es fa l’esforç de barallar fonts, mètodes i dades.
O el que és el mateix, que tot i que analitzem fenòmens socials canviants i sense patrons establerts, l’investigació encara s’ancora a elements tradicionals sense arriscar-se a experimentar, a treballar en el món real de les enquestes i en la vitalitat d’una societat que encén els mitjans de comunicació més que mai a través de les xarxes socials.
Noves vies d’investigació que, tal vegada, siguen necessàries per justificar els nous perfils professionals que demanda una societat que vol participar en el discurs comunicatiu.
Un periodista espanyol influeix d’igual forma que un xinés en la visió i transformació de la societat i de tot allò que l’envolta? Tenen els mateixos valors? Quin grau de confiança tenen els periodistes en les institucions que els donen les informacions i de quina forma la traslladen als receptors?
Sobre estes qüestions, ella i el seu equip han elaborat un primer estudi del 2007 al 2011 en tot el món, des d’Alemanya fins a Egipte. Han fet enquestes a periodistes de 413 mitjans de comunicació de 21 països. Mentre que ara està fent-se un altre estudi més ambiciós (fins març de 2015) amb entrevistes a professionals de la informació de 80 països.
Molts dels elements d’estudi poden aplicar-se a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística, però el més interessant serà comparar els dos períodes, pel que fa als efectes en els resultats de la crisi mundial actual i de la major visibilitat i crítica cap als casos de corrupció política que, per exemple, estan donant-se al nostre país.
Primera Onada: els periodistes no influïm tant com voldríem
D’este primer període d’investigació, la professora Berganza extreu algunes
conclusions:
Els periodistes tenen poca confiança en els partits polítics i en els polítics, d’entre altres institucions on s’inclouen el parlament, el govern, poder jurídic, policia i exèrcit.
No obstant això, el nivell varia segons els països consultats. En general, els països en desenvolupament són els que compten amb periodistes més desconfiats en la gestió dels seus polítics. Amb tot, dins d’esta primera onada d’estudi, resulta cridaner com els periodistes xinesos tenen major confiança en els seus polítics i en el seu Govern que a altres zones amb major llibertat de premsa, el que també ens fa dubtar de la fiabilitat de les seues respostes o el grau d’opressió al qual estan sotmesos.
També cal recalcar que els periodistes dels països occidentals mostren igual o major confiança en les institucions que la població en general. Amb la qual cosa, sembla que la capacitat d’influència del periodista es dulieix entre la ciutadania, tot i que som o hauriem de ser els principals transmissors de la tasca que fan les institucions.
Segona onada: la desfeta dels mitjans informatius
Del segon període d’anàlisi encara no hi ha cap conclusió, però el que si han trobat els investigadors són certes tanques a l’hora de determinar en quin mitjà i a qui preguntar:
Estem davant un moment històric canviant, amb nombrosos mitjans de comunicació que desapareixen i que estaven presents en la primera part de l’anàlisi. Així i només a nivell nacional, entre 2008 i 2013 s’han produït 9.500 despatxaments de persones relacionades en l’àmbit comunicatiu i s’han hagut de tancar 284 mitjans. Una sagnia que dificulta la tasca investigadora.
A més, també cal parlar del boom dels mitjans de comunicació a Internet, alguns dels quals són de naixement proper i que caldria tindre en compte en la investigació.
I un altre entrebanc, ara per ara, és saber qui és i qui no es pot considerar periodista, perquè la professió cada vegada és més ambigüa i moltes voltes no es demana el títol per exercir. A més, no hi ha cap registre ni sobre el nombre de professionals ni sobre els mitjans, amb la qual cosa una de les ferramentes fonamentals és l’Agenda de la Comunicació, encara que no recull totes les dades necessàries.
Amb tot, es calcula que hi ha entre 15.000 i 18.000 periodistes en actiu a nivell nacional que podrien formar part de les diferents enquestes que estan fent-se o se’ls faran per comparar els resultats amb la primera onada.
De segur que els factors polítics i econòmics de cada regió extreuen valoracions ben diferents, però del primer estudi ja hi ha un tret global dels periodistes arreu del món: en principi, tots busquem l’objectivitat en la nostra feina… per això se’ns dóna més o menys credibilitat i per això hauriem de continuar apostant per ella, encara que les circumstàncies cada vegada ho facen més difícil.
del 2007 a través d’anàlisis universitàris i de mercat en comunicació; amb revistes font de comunicació; i en dos congressos de l’
es tendeix a aplicar més la descripció i explicació d’una realitat que a l’avaluació social; que els investigadors abasten més l’àmbit documental i que s’arrisquen poc a experimentar; que se sol analitzar un document, el contingut i el seu discurs, per davant de fer entrevistes o discusions de grup; i que no es fa l’esforç de barallar fonts, mètodes i dades.
De segur que els factors polítics i econòmics de cada regió extreuen valoracions ben diferents, però del primer estudi ja hi ha un tret global dels periodistes arreu del món: en principi, tots busquem l’objectivitat en la nostra feina… per això se’ns dóna més o menys credibilitat i per això hauriem de continuar apostant per ella, encara que les circumstàncies cada vegada ho facen més difícil.
UjiNouCom 
