L’Agència Catalana de Notícies o la territorialitat de la globalització

El buit territorial informatiu, és a dir no existir pels mitjans tradicionals, va ser l’origen i la lluita de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) com ens contà la seua subdirectora, Anna Nogué i que resumim a UjiNouCom. Un fet que pot ser tota una contradicció dins d’este món global hiperconnectat. Més encara si pensem que l’ACN és una agència online i multimèdia. Però la idea és bona, la globalització al servei del territori, al servei d’eixes notícies que passen a la vora de casa. D’això en diuen transversalitat informativa. Una societat informada és una societat més lliure. Ben al contrari del que ens passa als valencians, que en sabem molt d’apagades informatives.

Tota una aposta en favor de la marca territori, que a més, és de caràcter públic. Amb un pressupost de 3 milions d’euros, finançats al 70% per la Generalitat de Catalunya i l’altre 30% entre TV3 i Catalunya Ràdio, dóna treball a 61 periodistes.

La seua xarxa de corresponsals s’estén per totes les comarques catalanes amb l’objectiu de buscar, però amb criteri, aquella informació important per als seus habitants. D’esta manera nodreixen la xarxa de premsa i mitjans comarcals, que té un gran bagatge i tradició a Catalunya.

Un fet que permet afavorir la immediatesa per als seus clients, que no són altres que els mitjans de proximitat i també els generalistes (públics i privats, d’àmbit català i espanyol).

Però tot este localisme no està renyit amb les exigències multimèdia. Treballen amb tots els formats, com podeu vore en la seua web: paper, fotografia, àudio i vídeo.

De fet el seus redactors són super-redactors. Treballen des de casa o els llocs dels fets i saben fer de tot i ho fan sols. Tornem a la polivalència, això sí en este cas no està mal pagada.

L’exemple el tinguérem a classe de Redacció Periodística Digital del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, on ens visita Josep Soler, que ens mostrà tot el seu equip tècnic i ens explicà de quina manera es planifica les cobertures per arribar a tots els formats.Tot un repte.

Això sí, tot i el seu esperit descentralitzador, després d’ubicar-se en els orígens a Girona, han hagut de canviar la seu central a Barcelona.

Jornada Transmèdia

Pedro Lainez i César Martí, ponents de la primera jornada Transmèdia celebrada a la Universitat Jaume I, ens acosten a este nou univers mediàtic global tant des del punt de vista de la creació com de la producció.

Què falla en el vídeo digital?

Hem descobert Mario Viciosa i ens encanta! Fa un periodisme original i innovador en elmundo.es, on sembla que li han donat mànega ampla per a exercir ciberperiodisme. Es posa davant de les càmeres i ofereix espectacle informatiu, com si fóra un mag de les noves tecnologies. Este jove periodista digital podria ser l’excepció que confirma la regla. I és que la majoria de capçaleres espanyoles, encara en l’actualitat, no s’han adaptat a la multimedialitat que exigeix el nou consumidor de continguts informatius.

D’això parlava el professor Pere Masip, en un article fa 9 anys. I si el llegim ara podriem subscriure quasi punt per punt el que diu. En algunas certezas y muchas dudas repassa la inmersió dels mitjans tradicionals en les noves tecnologies. I d’ahí podríem concloure que la majoria va optar per penjar en Internet el contingut que feien en paper i poc més.

La professora Alba Camañas, en una classe en Periodisme Digital que analitzem des d’UjiNouCom, ens recorda que l’essència del periodisme ha de ser la mateixa però canvien les ferramentes i hem de saber manejar-les. Camañas diu que els continguts digitals es caracteritzen per la hipertextualitat, l’actualització en renovació continua i la interactivitat; es a dir que l’usuari puga votar si li agrada o no. Ara mateix veiem els videos digitals, que han augmentat la seua presència però sense qualitat. Ni d’imatges ni tampoc de continguts.

Què està fallant? Tenim l’ample de banda i les condicions tecnològiques. Ahí està el repte del nou periodisme que es trasmet al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI: trobar l’escletxa diferencial per a que els nostres continguts siguen atractius en la xarxa. I que els nostres vídeos no seguisquen els preceptes tradicionals, sinó que utilitzen les moltes ferramentes actuals.

Ciberperiodisme: l’escletxa és el futur

Has dibuixat un somriure o t’ha semblat un titular vell i caducat? Pertany, com pots vore, a un teletip d’EFE de l’any 81, publicat a un diari de Pamplona. La frase va ser enunciada per l’editor alemany Fredich Burrhardt, president de l’IFRA (Associació d’Editors Europeus) en el marc d’unes jornades sobre tecnologia periodística, celebrades a la capital navarresa. Però més enllà de la teua reacció, el cert és que inclou tres paraules clau: periodistes, futur i computadores. D’això precisament ens parlà, Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, a l’assignatura Innovació Periodística, del duel entre la participació ciutadana i el ciberperiodisme. I val a dir que començà amb tot un postulat optimista: El periodisme té futur. Saber com trobar el camí cap eixe pervindre és el que pretenem acostar-vos ara a UjiNouCom.

La Web 2.0

No hi ha dubtes que el futur està en el món de la Web 2.0. Un món global sotmés al sufixe «-itat»: interactivitat, versatilitat, multimedialitat, transnacionalitat, transtemporalitat, hipertextualitat… És a dir, un balcó obert al planeta i al qual sembla que molts mitjans de comunicació tradicionals encara no saben com abocar-se davant les rutines canviants dels usuaris.  A Internet, triomfa la gratuïtat a l’hora de consumir, la derrota és el clic que t’abandona perquè ja no interesses  o no tens credibilitat (un altre «-itat»), la victòria pot ser per a un àudio o un vídeo i no per a un article, diguem-ne, clàssic. Un món més democràtic, que no acaben d’atrapar les grans empreses de la comunicació, les quals a voltes cauen en el parany o l’esclavitud de rendir-se als  gustos, en forma de visites, dels usuaris, a l’hora de triar els continguts. La web 2.0 també és un món a l’abast de tots, professionals de la informació o no. És a dir, tota una selva mediàtica, carregada de molt de soroll, on el periodista, ara ciberperiodista, ha de trobar l’escletxa que el guie cap al camí d’eixida i no quedar-se fora de joc. Les regles són clares, segons Fernando Sabés: les bones maneres de fer periodisme davall els criteris d’incloure, excloure, jerarquitzar, contrastar, documentar i saber contar la informació.

És el camí del ciberperiodisme, d’un ciberperiodisme obert  a les noves maneres de fer – recordeu els «-itats»?-  per a oferir un producte total, viu i en constant adaptació a una realitat canviant. La manera de vèncer al més perillós de tots els paranys i de tots els sufixes esmentats abans: la gratuïtat a la qual volen abocar-nos. No ens paguen sols per saber fer-ho, sinó per saber com fer-ho; és a dir, per saber comunicar i informar i per saber com comunicar i informar en cada moment. Més encara si saps reciclar-te amb aprenentatges sobre innovació periodística com els que ens està aportant el màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

La tecla enter no és la fi

Si has trobat el camí, ara has de saber mantindre’l net i clar, perquè, quan publiques amb la tecla enter, comença un nou viatge. Has de saber moure’t en l’altra selva de la web 2.0: les xarxes socials. No pots abandonar. Has d’estar present, ser actiu, conversar amb els usuaris, saber relacionar-te, acceptar i encaixar els colps i respondre com cal. Un treball intens i constant per tal que la teua escletxa passe a ser una marca personal i que com a ciberperiodista et llaures un futur dins del soroll de la selva d’Internet. Allò que la gent del marqueting diria un nínxol de mercat, però parlar de nÍnxols i futur resulta xocant. Busca allò que t’agrada, que domines, i camina amb les passes fermes i rigoroses del periodisme fins a trobar el camí, el clevill, l’escletxa que deixe passar la llum del teu futur.