Els budells de la investigació

Per saber quines són les claus per a la publicació d’un bon artícle científic sobre comunicació, primer cal analitzar què és el que està fent-se actualment en les revistes científiques relacionades amb esta àrea. Un gran repte per a tots aquells que, tot i cursar els estudis de periodisme, comunicació audiovisual o publicitat, mai hem tingut cap matèria centrada en metodologia, com la del màster de noves tendències de comunicació de l’UJI.

UjiNouCom vos apropa el que va ser l’experiència pràctica d’anàlis i d’un document d’este tipus en diverses revistes científiques sobre informació. Una pràctica que vam dur a terme a la tercera sessió de l’assignatura Metodologies d’Investigació en Comunicació on, de forma individual o per parelles, vam haver d’esbrinar l’interés, l’hipòtesi, la metodologia emprada i la o les conclusions d’un artícle triat per l’interés que ens despertava.

Com ho fem?

Tot i que el professor Javier Marzal ens va donar unes pautes sobre les principals metodologies i que, en sessions anteriors, ja haviem debatut sobre com captar un tema d’interés, justificar-lo i formular les hipòtesis pertinents… en la pràctica anavem prou desorientats perquè o bé molts no les vèiem ben reflectides o bé els autors empraven tècniques que no se’ns havien explicat encara o bé no coneixiem a fons cada enfocament per aplicar-lo a determinats textos on res es deia de la fórmula d’investigació utilitzada.

Amb tot, la intuició d’un periodista, comunicador, expert en màrqueting o publicista és suficient per saber o intentar esbrinar com analitzar un text. Quasi tots vam trobar amb certa facilitat l’interés del tema, hipòtesi i conclusions però… quin mètode científic havien emprat els investigadors?

Enfocament quantitatiu i qualitatiu

Ser o no ser, quantitatiu o qualitatiu… com que no hem tractat amb profunditat l’experiència metodològica -ací cap dels alumnes som ratolins de biblioteca o investigadors profunds- la tasca semblava, almenys, un poc ambigua.

Tot i les dificultats teòriques, tots els i les alumnes vam traure l’activitat pel sentit comú que ens atorga l’experiència i els estudis previs.

Aguns van trobar que els artícles analitzats seguien:

• Un enfocament quantitatiu: basat en realitats objectives que cal mesurar, descriure i explicar mitjançant la recol.lecció de dades, investigacions prèvies i literatura ja escrita, per extraure una quantificació numèrica.

• Un enfocament qualitatiu: basat en una realitat encara per descobrir i construir. En ell, les hipòtesis van sorgint a mesura que avança l’estudi mitjançant actors subjectius, aplicant la intuïció, sense fonamentar la teoria en estudis anteriors i on la credibilitat la vas construint tu mateix, amb un to personal, i des del teu anàlisi d’una realitat poc tractada.

Tot i això, van haver-hi estudiants del màster que es van topetar amb metodologies diferents que, després, van exposar en la següent sessió i que ens van aportar noves perspectives d’investigació.

El periodista no és un científic, però també sap que és investigar

Perquè quan es parla d’un periodista, la societat l’identifica amb la imatge del reporter de carrer, micro en mà o dins el claustrofòbic ambient de la redacció d’un diari? I perquè quan parlem d’un físic o un científic la gent se l’imagina llibre en mà i investigant? Doncs encara que l’immediatesa, moltes vegades, ens faça treballar amb menys ferramentes d’anàlisi, els periodistes també sabem furgar per llibres, revistes o tesis per contrastar i fer una informació de qualitat i profunditat… fins i tot podem parlar sobre comunicació a una revista científica, com és adComunica de l’UJI.

Com fer-ho pot semblar-nos una tasca gegant i prou difusa, que intentem comprendre amb el doctor Javier Marzal a l’assignatura Metodologies d’Investigació i Comunicació. Des d’UjiNouCom, sabem que la matèria no és gens senzilla d’assimilar, sobretot en les primeres sessions. I més per als professionals que venim de mitjans amb ritmes trepidants, com la ràdio o la televisió. Per a nosaltres vore les tasques amb perspectives de treball de mesos o anys no és gens comú; tot i que tan vàlid és el treball de trobar informació amb la rapidesa nerviosa d’un mitjà convencional, com fer-ho des de la perspectiva més calmada de l’investigador.

Com fa investigació un periodista?

La convergència de les dos vessants, com estem descobrint en moltes matèries d’aquest màster de noves tendències en comunicació, s’ha de posar en pràctica si disposem de ferramentes per fer-ho, tant en el treball del dia a dia, com per simplement conéixer quines són les tendències que, ara per ara, marquen la investigació periodística i comunicativa.

Així, a poc a poc, estem coneixent noves fonts d’on extreure informació, com són les revistes de referència en ciències de la comunicació, on destaquem Anàlisi, Comunicación y sociedad, Comunicar, Estudios sobre el mensaje periodístico i Zer. També estem analitzant l’utilitat dels repositoris -com el de l’UJI- de l’accés obert o on trobar tesis dosctorals (TDX o TESEO) que s’adequen al que necessitem i que ens servisquen de marc per fer una peça de certa profunditat, o per dur endavant una investigació. Tot això complementat amb convidats rellevants del món de la metodologia, com el catedràtic José Luis Piñuel.

Aplicació de la nostra investigació

Partint d’eixa base una possible eixida futura, que Javier Marzal ens planteja en totes les sessions i tutories, és continuar amb aquesta línia i desenvolupar una tesis doctoral que amplie el nostre treball final de màster. Una decisió que no és fàcil de prendre i on molts de nosaltres encara estem prou perduts, tant pel que fa a la temàtica, com a la seua acotació o si estem més motivats per investigar una realitat comunicativa o generar un producte.

Dubtes que, esperem, queden resolts en aquesta assignatura que culminarà amb la presentació d’un esborrany del que serà el nostre TFM i que, qui sap, si després anirà més enllà i podrem vore el nom dels nostres companys, o el nostre propi, en l’article d’una revista científica de renom. Perquè els periodistes tenim eixa versatilitat, de vegades confusa, de ser capaços de comunicar i d’arribar a la gent de totes les formes possibles. Fins i tot podem fer ciència, comunicativa, és clar!