Internet s’ha convertit en una gran plaça per als missatges polítics i quasi en una nova modalitat de míting. A les portes d’una campanya electoral, Guillermo López, professor de la Universitat de València, explica les diferències entre els vells i els nous partits, com ara Podemos, alhora d’elaborar els seus missatges amb les noves ferramentes digitals.
Pedro Lainez i César Martí, ponents de la primera jornada Transmèdia celebrada a la Universitat Jaume I, ens acosten a este nou univers mediàtic global tant des del punt de vista de la creació com de la producció.
Alumnat del Màster a la Jornada Transmèdia
No, la frase del titular no és l’original. L’original era de Bruce Lee i parlava de ser aigua. Element que flueix i s’adapta. I d’això precisament ens parla l’univers comunicatiu transmèdia, al qual es va dedicar una jornada al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI amb les ponències de Pedro Lainez i César Martí.
Del vell al nou món
Tots hem vist un riu i el seu discórrer cap a la mar. Pot ser, fins i tot, com un afluent s’aboca al gran cabdal. I si ampliem el mapa, podríem vore ponts, canals, séquies i reguers amb diferents direccions. És a dir, un conglomerat d’interconnexions amb un punt comú, l’aigua, la història, el contingut. Passem d’un riu, a molts corredors d’aigua. Passem d’una única història, a una història feta a gallets que adoben i fan florir tot un univers al voltant de la història principal.
Pedro Lainez
Els nostres canals, els nostres mitjans, amplíssims: xarxes socials, apps, webseries, gamificació … Els suports també ho són: ordinadors, tablets, smartsphones, ipods… Connexió multidireccional, amb el nexe comú de la història. Hem creat un univers, un terreny fèrtil on l’espectador, treballa i participa (engagement), i a més ho fa en comunitats de fans, com en les cooperatives, que juguen, parlen i on els seus membres interactuen.
És la conseqüència del pas de l’era analògica a la digital. Ja no sols reguen aquells que estan al costat del marge del riu, la fertilitat va més enllà i pot donar fruits abans que arribe la gran història. Noves maneres de contar que ja exploten el Marqueting i al Branded Content.
Un nou paisatge, que cal abordar des de l’inici amb estratègia transmèdia i amb la participació de noves professions, que s’incorporen i es complementen en la producció de continguts. Tota una esperança de treball futur. Però cal una mentalitat oberta i predisposada al canvi. La majoria dels nous espectadors són joves criats en l’àmbit digital.
Fins ací, el paisatge i l’univers és idílic, perquè la terra cal treballar-la, i això requereix fonts de finançament. Tema que abordà César Martí.
Javier Marzal i César Martí
L’esperança, sobretot per als joves creadors, està en les noves ferramentes digitals que permeten fer continguts low-cost.
A les fórmules tradicionals de finançament també s’afegeix el crouwdfounding. Una combinació per a crear i contar històries que generen l’interés d’altres inversors per acabar de desenvolupar la idea.
Eixe és l’altre missatge, cal fer-se visibles, aprofita els recursos a l’abast, siguen grans o xicotets, però cal llançar-se i ser proactiu. Això sí, l’important és la història, l’aigua, que contes (sense aigua no hi ha vida), deprés cal adaptar-se als suports i canals com el riu ho fa al terreny per on passa. Be water my friend.
Les reflexions que ens fem ara des d’UjiNouCom són:
* És la producció transmèdia exclusivament de ficció o publicitari?
* És possible fer històries transmèdia en la realitat periodística?
* Sols seria possible per a grans reportatges, documentals o grans temes?
* Fins a quin punt es pot fer gallets la realitat per a convertir-la en un univers?
* On está el límit entre transmèdia i crossmèdia?
Et convidem a participar. Què penses?
Facultat d’Humanes. Aula Magna
Has dibuixat un somriure o t’ha semblat un titular vell i caducat? Pertany, com pots vore, a un teletip d’EFE de l’any 81, publicat a un diari de Pamplona. La frase va ser enunciada per l’editor alemany Fredich Burrhardt, president de l’IFRA (Associació d’Editors Europeus) en el marc d’unes jornades sobre tecnologia periodística, celebrades a la capital navarresa. Però més enllà de la teua reacció, el cert és que inclou tres paraules clau: periodistes, futur i computadores. D’això precisament ens parlà, Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, a l’assignatura Innovació Periodística, del duel entre la participació ciutadana i el ciberperiodisme. I val a dir que començà amb tot un postulat optimista: El periodisme té futur. Saber com trobar el camí cap eixe pervindre és el que pretenem acostar-vos ara a UjiNouCom.
La Web 2.0
No hi ha dubtes que el futur està en el món de la Web 2.0. Un món global sotmés al sufixe «-itat»: interactivitat, versatilitat, multimedialitat, transnacionalitat, transtemporalitat, hipertextualitat… És a dir, un balcó obert al planeta i al qual sembla que molts mitjans de comunicació tradicionals encara no saben com abocar-se davant les rutines canviants dels usuaris. A Internet, triomfa la gratuïtat 
a l’hora de consumir, la derrota és el clic que t’abandona perquè ja no interesses o no tens credibilitat (un altre «-itat»), la victòria pot ser per a un àudio o un vídeo i no per a un article, diguem-ne, clàssic. Un món més democràtic, que no acaben d’atrapar les grans empreses de la comunicació, les quals a voltes cauen en el parany o l’esclavitud de rendir-se als gustos, en forma de visites, dels usuaris, a l’hora de triar els continguts. La web 2.0 també és un món a l’abast de tots, professionals de la informació o no. És a dir, tota una selva mediàtica, carregada de molt de soroll, on el periodista, ara ciberperiodista, ha de trobar l’escletxa que el guie cap al camí d’eixida i no quedar-se fora de joc. Les regles són clares, segons Fernando Sabés: les bones maneres de fer periodisme davall els criteris d’incloure, excloure, jerarquitzar, contrastar, documentar i saber contar la informació.
És el camí del ciberperiodisme, d’un ciberperiodisme obert a les noves maneres de fer – recordeu els «-itats»?- per a oferir un producte total, viu i en constant adaptació a una realitat canviant. La manera de vèncer al més perillós de tots els paranys i de tots els sufixes esmentats abans: la gratuïtat a la qual volen abocar-nos. No ens paguen sols per saber fer-ho, sinó per saber com fer-ho; és a dir, per saber comunicar i informar i per saber com comunicar i informar en cada moment. Més encara si saps reciclar-te amb aprenentatges sobre innovació periodística com els que ens està aportant el màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.
La tecla enter no és la fi
Si has trobat el camí, ara has de saber mantindre’l net i clar, perquè, quan publiques amb la tecla enter, comença un nou viatge. Has de saber moure’t en l’altra selva de la web 2.0: les xarxes socials. No pots abandonar. Has d’estar pre
sent, ser actiu, conversar amb els usuaris, saber relacionar-te, acceptar i encaixar els colps i respondre com cal. Un treball intens i constant per tal que la teua escletxa passe a ser una marca personal i que com a ciberperiodista et llaures un futur dins del soroll de la selva d’Internet. Allò que la gent del marqueting diria un nínxol de mercat, però parlar de nÍnxols i futur resulta xocant. Busca allò que t’agrada, que domines, i camina amb les passes fermes i rigoroses del periodisme fins a trobar el camí, el clevill, l’escletxa que deixe passar la llum del teu futur.
UjiNouCom 