La premsa local a la xarxa global

«No tenim ni idea d’on anem, però tenim pressa», són paraules del director del The Times davant el repte de la premsa d’adaptar-se a l’entorn digital. I si això s’ho planteja el director d’un dels diaris de més tirada i major prestigi del món, com no han d’anar perduts en este camí els diaris nacionals i, més encara, els que cobreixen la informació provincial?

Juan Lozoya, actual cap de premsa de la Diputació de Castelló i molt vinculat com a redactor i directiu a la premsa castellonenca, va reflexionar a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI sobre com els diaris estan adaptant-se a l’era de la premsa online.

Una nova opció que, tal vegada ben emprada, faria augmentar el nombre de lectors de premsa diària en l’àmbit provincial, on no hi ha molta afició lectora. El diari més fullejat cada dia pels castellonencs és el Mediterráneo, amb 77.000 lectors diaris, segons l’EGM. Semblen molts, però el Diario de Navarra, per exemple, multiplica per cinc la tirada del periòdic més històric de Castelló i la província té menys habitants que la nostra.

Característiques de la premsa provincial a la xarxa

Tot i la capacitat de captar nous lectors per Internet, els diaris provincials o amb seccions de la província no estan treballant esta transició del paper al digital. No només a Castelló, sinó tampoc a nivell nacional. Simplement ofereixen el mateix contingut però en dos formats diferents, amb l’única diferència que actualitzen els continguts durant el dia a base de teletips.

Mediterraneo penja el diari en pdf i l’ofereix també per Orbyt i Kiosko y Más.

Levante ofereix el seu producte a Kiosko y Más i per subscripcions.

El Mundo funciona per Orbyt.

Però el públic, en paraules de Juan Lozoya que arrepleguem a UjiNouCom, no està disposat a pagar per un producte que al mateix moment o al llarg del dia pot consultar de forma gratuïta. Per això la premsa a Internet té dos reptes: fer un producte de qualitat i que la gent pague per ell.

Però tal vegada la revolució no estiga ací, sinó en un altre canvi de suport que barreje l’estil de premsa de paper amb l’online, amb materials tecnològics fins d’estil paper però que oferisquen tots els avantatges de la comunicació per xarxa. Això arribarà en el futur i ha de perfeccionar-se i ser econòmicament accessible, mentrestant, la premsa tradicional i sobretot la més local sembla que continuarà dins de l’indefinició online.

La fuga de cervells. Una eixida desesperada

La fuga de cervells és el tema que han escollit María Ventura i Vanessa Pérez per al seu reportatge de Periodisme digital. Un tema de plena actualitat per l’alt índex d’atur jovenil. Els seu treball, que expliquen a UjiNouCom, se centra a entrevistar els joves que han hagut de fugir cap a Europa per a guanyar-se la vida, els que ja han tornat i els que estan a punt d’anar-se’n. Alemanya, Itàlia o Anglaterra són les destinacions preferides. Mestres, periodistes i, fins i tot, una odontòloga són algunes de les professions d’alguns d’estos joves. Per contra, el treball a l’hostaleria i  d’au-pair (400 € al mes)  són les ocupacions més habituals. La vida allà fora no és de color de rosa, però almenys hi ha faena.

Les entrevistes les han gravades amb Skipe. Una ferramenta que els ha sigut molt útil per a tindre en primera persona la veu dels protagonistes que estan a l’estranger. El treball final volen presentar-lo amb Creatavist, perquè consideren que és més visual i els permetrà pujar més continguts multimèdia.  Sens dubte un reportatge molt interessant i que pot ser de gran ajuda per a tots aquells que a hores d’ara penseu a fer les maletes.

Em segueixes en Twitter?

Twitter és la xarxa social per excel.lència de periodistes, generadors d’opinions, ironitzadors de l’actualitat i de temes socialment interessants, seguidors de ‘celebrities’ i per tots aquells que, per curiositat o per la necessitat d’informar-se, volen seguir l’actualitat política social, cultural o esportiva al minut. I d’això hem de ser coneixedors els professionals de la comunicació. Un coneixement que estem ampliant setmana a setmana al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i que arrepleguem en UjiNouCom.

La periodista i professora associada de l’UJI, Amparo López, ens va fer reflexionar en l’assignatura Innovació Periodística sobre l’ús del Twitter, com fer-se vore i com vore què és tendència en esta xarxa social per tindre notorietat i crear una marca personal. Perquè en Twitter no té més presència el que més tuits penja, ni molt menys qui més retuiteja, sinó qui segueix a les persones més adequades i, alhora, es seguit per generados d’opinió i sap quins temes funcionen entre els seus seguidors.

Però, com podem saber tot això? Com podem tuitejar a l’hora adequada? Saber l’influència dels que ens segueixen i la nostra pròpia? I adonar-se dels temes que són ‘trending topic’ i que interessen els nostres followers?

Monitoritza els teus tuits

Doncs, com en tot el que envolta el món ‘online’, Internet proporciona ferramentes per monitoritzar els teus tuits, millorar la teua comunitat, traure el màxim partit personal de la xarxa per contactar amb gent que, d’altra forma seria quasi impossible, assabentar-se de fets fora de les agendes oficials de les institucions, i evitar els rumors.

Amparo López ens va descobrir algunes d’estes ferramentes i, nosaltres, com el xiquet que rep un joguet nou… vam haver de jugar amb elles.

Estos són els nostres treballs:

 

 

 

Alicia Arnau + Tamara Gascó. Hashtags.org

Amparo Sanchis. SocialBro

Anna Vicent + Maria Ventura. TweetTag + Hootsuite

 

 

Lola Oliver. Trendsmap

 

 

 

Silvia Marcos + Laura Alonso. TOPSY

 

 

Vanessa Pérez + Tamara Villena. Tweet Archivist

 

 

 

Xavier Rubert. Follow the Hastag

De major vullc ser investigador@

La investigació científica com eixida professional és la proposta que ens fan les periodistes Laura Alonso, Ana Vicent i Silvia Marcos. Les tres s’han submergit en un treball de Periodisme Digital, assignatura que dirigueix Sònia González, dins dels màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Les tres han comentat a UjiNouCom que coincideixen que esta és una eixida professional bona i necessària en l’actualitat. És un camp que es pot treballar dins i fóra d’Espanya i, per a demostrar este punt, han mantingut entrevistes en joves investigadors que estan immersos en els camp de les ciències pures i també de les ciències socials, tant dins com fóra del país.

Per a fer la seua investigació li han donat format de reportatge i han utilitzat la plataforma creatavist, que els permet treballar en capes i incloure vídeos, audios, fotos, textos i enllaços. És a dir que han fet ús de totes aquelles ferramentes que permet Internet per a fer periodisme en línia.

Guillermo López, l’ús de la xarxa i la política

Internet s’ha convertit en una gran plaça per als missatges polítics i quasi en una nova modalitat de míting. A les portes d’una campanya electoral, Guillermo López, professor de la Universitat de València, explica les diferències entre els vells i els nous partits, com ara Podemos, alhora d’elaborar els seus missatges amb les noves ferramentes digitals.

Amparo López, Twitter, xarxes socials i periodisme

Amparo López ens explica els avantatges i desavantatges de Twitter des del punt de vista periodístic. Una ferramenta que pot ser molt útil en este món de connexions globals.

Triomfar en el blog

Qui no s’ha obert un blog en els últims mesos? I no parlem només dels professionals del periodisme: esta manera d’estar en la xarxa l’han triada milers d’usuaris que volen crear opinió, o donar-la. Maria Ventura i Vanessa Pérez fan un recorregut pels blogs més interessants del nostre panorama periodístic. Ho fan dins de l’assignatura d’Innovació en Periodisme, del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Les dos periodistes expliquen a UjiNouCom què han analitzan d’aquells blogs que creen opinió en format interpretatiu, com fa Iñaki Gabilondo de dilluns a divendres a elpais.com, fins a altres de continguts més personals com el del polivalent Andreu Buenafuente. Propostes diferents d’oferir continguts i que arrosseguen cada dia milers de seguidors.

Ventura i Pérez llancen a l’audiència el repte d’estudiar les tendències actuals per a aconseguir un producte innovador i que puga ser una forma d’introduïr-se en el món de la informació periodística.

El periodisme i la polivalència dels seus professionals

El periodisme té un futur més enllà dels mitjans tradicionals. Per això apareixen nous perfiles professionals que passen per la formació renaixentista, que triomfen i ho han de fer més encara en Internet; són els periodistes polivalents. És la proposta de futur que ens comenten a UjiNouCom Tamara Gascó, Tamara Villena i Alicia Arnau per a desenvolupar la nostra feina en el futur més immediat. I ho fan dins de l’assignatura d’Innovació en Periodisme, que imparteix la professora Sara Ortells dins del màster de Noves Tendències en Comunicació de l’UJI.

Treballadors de continguts que sàpiguen desinvoldre’s en tots els formats que demana la xarxa. Que escriguen textos amb solvència, que sàpiguen enquadrar una bona fotografia, però també que tinguen un domini del vídeo i de les ferramentes de muntatge. Tot un repte de reciclatge per als professionals analògics, que s’hauran de posar el dia, i tot un repte per als nous incorporats a la professió que li han de donar una nova perspectiva per a guanyar-se un públic cada volta més entés i més expert en les noves tecnologies.

Xarxes socials i democràcia… o la pervivència de l’escletxa digital

Milloren les xarxes socials la democràcia? En un temps de desafecció dels ciutadans per la política la pregunta és recurrent. Pot Internet millorar els mecanismes de participació en la vida pública? Són preguntes a les quals intenten donar resposta alguns dels investigadors en matèria de periodisme i les corrents d’opinió al respecte resulten variades.

Els ciberutòpics creuen que les xarxes socials canviaran els mecanismes democràtics i ho faran per a bé. És el cas de Castells, qui assegura que les xarxes reconfiguren la situació i potencien l’exercici de contrapoder per part dels ciutadans. I posa com exemples d’això la Primavera Àrab o el Moviment del 15-M a Espanya. Shirky, en la mateixa línia, assegura que Internet és més democràtic de per se ja que qualsevol pot penjar les seues opinions i que arriben a milers de persones.

Els ciberescèptics, com Loader i Mercea, diuen que les xarxes no són democràtiques sols pel fet d’existir. Morozov i Galdwell van un pas més enllà i asseguren que els vincles participatius en les xarxes són, en realitat, fràgils, ja que aquells que es mobilitzen online és possible que no ho feren al carrer on una càrrega policial pot trencar-los el cap. I, a més, estos autors alerten que els dolents també poden utilitzar Internet per a manipular, per a fer mal…

Per últim, una corrent d’opinió mixta és la que dóna suport que les dos teories anteriors es poden barrejar i establir una dialèctica entre canvi i continuitat. Són algunes de les últimes investigacions que ens descobreix el professor Andreu Casero, a l’assignatura Anàlisi i Investigació dins del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Casero assegura, com recollim a UjiNouCom, que Internet i les xarxes donen més facilitats per a accedir a més volum d’informació. I des d’eixe punt de vista podria augmentar la participació política i democràtica. Però, conforme diu Bimber, que hi haja eixe més fàcil accés no significa que el ciutadà ho assimile perquè hi ha molts que no processen tot eixe volum informatiu per a convertir-lo en coneixement. De fet la hiperabundància informativa pot comportar perills ja que, entre tanta quantitat, qualsevol es pot perdre en la xarxa.

L’excés d’informació també pot crear deterioraments cognitius, com asegura Carr, en el sentit que ja no caldria memoritzar res perquè tot està en internet. Pot fragmentar el públic que acabaria consumint això en el que creu prèviament i no més i, per últim, podria impulsar un predomini de la imitació i la repetició (Boczkowski).

L’entorn digital, com recalca Casero, necessita també de noves competències tècniques i cognitives, més complexes quan més volen avançar. Però no tots els ciutadans disposen d’estes competències. Per diverses raons: per factors educatius però també socioeconòmics i demogràfics; inclús per la falta de temps. Una reflexió que ens condueix a pensar que internet podria ser una font de noves desigualdats socials i no un mitjà tan democràtic i democratitzador com seria d’esperar ja que, en l’actualitat a Espanya, encara deixa fóra aproximadament el 50% de la població. Són el que estan separats per l’escletxa digital

La globalització i la mercantilització del missatge

Convergència de mitjans, periodisme, “Brand Journalism” i marketing. Quatre termes que ara s’encerclen en el trencaclosques del periodisme dins d’un context de comunicació global on tot el món pot dir la seua.

Un encaix que per a uns és el futur del periodisme, l’eixida, i que per a d’altres és el debat entre la puresa de la pràctica periodística i el marketing. I enmig de la lluita, el contingut. Eixe terme que amb l’evolució dels gabinets de comunicació, incorporant pas a pas les noves tecnologies, ha originat l’emigració de periodistes cap als gabinets comunicació de les empreses, que volen dir la seua i volen vore reproduït el seu missatge als mitjans tradicionals tal com elles l’han elaborat (mitjans guanyats). El public llig el contingut com una notícia més creïble i, per tant, és més fàcil de guanyar. Ens trobem davant la desintermediació. Este va ser part del debat que vam viure a l’assignatura de Redacció Periodística Digital, dins de la classe dedicada a l’evolució dels gabinets de comunicació i que ara vos acosta Ujinoucom.

Les webs de les empreses , les institucions i les organitzacions passen a ser distribuïdors de continguts: audios, fotos, notícies, vídeos i , fins i tot, retransmissions en streaming o amb el seu propi canal de televisió online. Per cert, alguns exemples els podeu trobar ben a prop. Escorcolleu en els apartats de premsa o multimèdia dels webs del Villarreal CF i el CD Castelló.

Suports i canals, que s’escolen enmig de la crisi del sector periodístic i la desertització laboral de les redaccions. Noves ferramentes per al periodisme de marca. Ací en teniu uns exemples ordenats en una escala de més a menys alhora de fer vore la marca o empresa que representen i que els divideixen en Media Brand i Independent Media Brand (parlen del sector, no de l’empresa o els seus productes, per a guanyar-se la complicitat del públic). Feu click sobre les webs:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tornem al debat. És periodisme el Brand Journalism ? És periodisme lliure? Respon a la vella màxima que diu que la notícia és allò que no es vol que es conte? És un periodisme interessat? És un fenòmen imparable? És publicitat encoberta? On està la línea entre el Marketing de continguts i el Brand Journalism? De tot això i més vam debatre el el Màster de nous processos i tendàncies en comunicació de l’UJI. Vols dir la teua?

El reportatge que et fa protagonista de la història

Ja ens hem acostumat en este màster de noves tendències en comunicació de l’UJI a escoltar conceptes com transmedialitat, crossmedialitat o el quasi forçat storytelling. Però estes paraules, darrere de les quals sol haver-hi un grup de professionals especialitzats en cada àrea, si no tenen ha una bona història que contar a l’usuari… no tenen res.

I el gènere on millor es pot vore aquesta premisa és el reportatge. D’ell i de les seues noves tendències multiplataforma ens va parlar Sònia González al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, i volem donar el nostre parer des d’UjiNouCom.

Què ha de tindre un bon reportatge tradicional?

• Una bona història.
• Una adequada estructura.
• Informació correcta, contrastada i transparent.
• Una forma de contar eixa història que enganxe al lector.

Què ha de tindre un bon reportatge trans o cross media?

Com va quedar palès a la sessió de l’assignatura Periodisme Digital, l’essència del periodisme ha de ser la mateixa, l’únic que canvia és que podem fer ús de molts més recursos i plataformes per arribar al nostre usuari i que se senta part particular d’eixa història, conte o narració que desitgem donar a conèixer.

Vos imagineu sentir-vos dins d’una allau de neu o d’un incendi devastador? doncs això és el que aconsegueixen reportatges com ‘Snow Fall’, del The New York Times; o ‘Firestorm’, del The Guardian. Sense perdre mai de vista l’esperit clàssic alhora que el transmèdia, també podem assabentar-se de tot el que envolta i va envoltar el cas d’Edward Snowden amb el reportatge ‘NSA Files’, també del The Guardian.

Arriscar?

Però sempre hi ha professionals que aposten per anar més enllà i caminar sobre la línia difusa que separa el reportatge del documental o d’altres gèneres. I en esta línia trobem projectes més immersius, en què el consumidor pot ser un autèntic protagonista de la història. És el cas de ‘Storming Juno’, on podem interactuar i menejar-se, literalment, en el que va ser un dels trams del Desembarcament de Normandía, mentre coneixem la història i els protagonistes d’este fet històric.

O el més modest, però no menys interessant, ‘Catacombes’, on entres en el subsòl del París més desconegut, fins i tot per als mateixos parisencs.

 Excedir-se?

Clar que també hi ha professionals que volen arribar més lluny i, d’aquesta forma, ens trobem amb el gaming, o el que és el mateix, com fer d’una història periodística un joc. Hi ha projectes que ens intenten contar la pirateria a la costa somalí, com és ‘Cuththroat Capitalism’, però que no deixa de ser un joc de capturar baixells sense cap informació interessant; o ‘Gaunging your Distraction’, on hem de conduir mentre enviem missatges de mòbil, amb la intenció d’alertar dels perills d’anar al volant mentre emprem el telèfon.

Entre l’impossible i el possible

Però hi ha documents encara més ambiciosos. És el cas de ‘The Polar Sea’, on ens adentrem en els efectes del canvi climàtic a l’Àrtic en una experiència de televisió, web i fins i tot d’aplicació mòbil.

Tots els exemples van ser motivadors per conèixer totes les ferramentes que podem emprar i contar amb elles una gran història. Però, amb els peus al terra, tal vegada nosaltres no tingam mai darrere al The New York Times o a Arte per donar suport financer i temporal a cap projecte semblant.

Amb tot, el coneixement és un bon element per adaptar grans idees a les nostres necessitats. I d’això ens va parlar Asun Pérez, qui va fer este màster l’any passat i que va desenvolupar com a treball final, i amb els seus propis recursos, un reportatge molt visual i complet sobre el món del tatuatge a Castelló amb el títol ‘Tinta y piel en Castellón’.

Rosa Berganza, professora de la Universidad Rey Juan Carlos

Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid, ens explica una investigació pionera sobre el comportament i la influència dels periodistes arreu del món.

Què falla en el vídeo digital?

Hem descobert Mario Viciosa i ens encanta! Fa un periodisme original i innovador en elmundo.es, on sembla que li han donat mànega ampla per a exercir ciberperiodisme. Es posa davant de les càmeres i ofereix espectacle informatiu, com si fóra un mag de les noves tecnologies. Este jove periodista digital podria ser l’excepció que confirma la regla. I és que la majoria de capçaleres espanyoles, encara en l’actualitat, no s’han adaptat a la multimedialitat que exigeix el nou consumidor de continguts informatius.

D’això parlava el professor Pere Masip, en un article fa 9 anys. I si el llegim ara podriem subscriure quasi punt per punt el que diu. En algunas certezas y muchas dudas repassa la inmersió dels mitjans tradicionals en les noves tecnologies. I d’ahí podríem concloure que la majoria va optar per penjar en Internet el contingut que feien en paper i poc més.

La professora Alba Camañas, en una classe en Periodisme Digital que analitzem des d’UjiNouCom, ens recorda que l’essència del periodisme ha de ser la mateixa però canvien les ferramentes i hem de saber manejar-les. Camañas diu que els continguts digitals es caracteritzen per la hipertextualitat, l’actualització en renovació continua i la interactivitat; es a dir que l’usuari puga votar si li agrada o no. Ara mateix veiem els videos digitals, que han augmentat la seua presència però sense qualitat. Ni d’imatges ni tampoc de continguts.

Què està fallant? Tenim l’ample de banda i les condicions tecnològiques. Ahí està el repte del nou periodisme que es trasmet al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI: trobar l’escletxa diferencial per a que els nostres continguts siguen atractius en la xarxa. I que els nostres vídeos no seguisquen els preceptes tradicionals, sinó que utilitzen les moltes ferramentes actuals.

Be transmedia my friend

Alumnat del Màster a la Jornada Transmèdia

No, la frase del titular no és l’original. L’original era de Bruce Lee i parlava de ser aigua. Element que flueix i s’adapta. I d’això precisament ens parla l’univers comunicatiu transmèdia, al qual es va dedicar una  jornada al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI amb les ponències de Pedro Lainez i César Martí.

Del vell al nou món

Tots hem vist un riu i el seu discórrer cap a la mar. Pot ser, fins i tot, com un afluent s’aboca al gran cabdal. I si ampliem el mapa, podríem  vore ponts, canals, séquies i reguers amb diferents direccions. És a dir, un conglomerat d’interconnexions amb un punt comú, l’aigua, la història, el contingut. Passem d’un riu, a molts corredors d’aigua. Passem d’una única història, a una història feta a gallets que adoben i fan florir tot un univers al voltant de la història principal.

Pedro Lainez

Els nostres canals, els nostres mitjans, amplíssims: xarxes socials, apps, webseries, gamificació … Els suports també ho són: ordinadors, tablets, smartsphones, ipods…  Connexió multidireccional, amb el nexe comú de la història. Hem creat un univers, un terreny fèrtil on l’espectador, treballa i participa (engagement), i a més ho fa en comunitats de fans, com en les cooperatives, que juguen, parlen i on els seus membres interactuen.

És la conseqüència del pas de l’era analògica a la digital. Ja no sols reguen aquells que estan al costat del marge del riu, la fertilitat va més enllà i pot donar fruits abans que arribe la gran història. Noves maneres de contar que ja exploten el Marqueting i al Branded Content.

Un nou paisatge, que cal abordar des de l’inici amb estratègia transmèdia i amb la participació de noves professions, que s’incorporen i es complementen en la producció de continguts.  Tota una esperança de treball futur. Però cal una mentalitat oberta i predisposada al canvi. La majoria dels nous espectadors són joves criats en l’àmbit digital.

Fins ací, el paisatge i l’univers és idílic, perquè la terra cal treballar-la, i això requereix fonts de finançament. Tema que abordà César Martí.

Javier Marzal i César Martí

L’esperança, sobretot per als joves creadors, està en les noves ferramentes digitals que permeten fer continguts low-cost.

A les fórmules tradicionals de finançament també s’afegeix el crouwdfounding. Una combinació per a crear i contar històries que generen l’interés d’altres inversors per acabar de desenvolupar la idea.

Eixe és l’altre missatge, cal fer-se visibles, aprofita els recursos a l’abast, siguen grans o xicotets, però cal llançar-se i ser proactiu. Això sí, l’important és la història, l’aigua, que contes (sense aigua no hi ha vida), deprés cal adaptar-se als suports i canals com el riu ho fa al terreny per on passa. Be water my friend.

Les reflexions que ens fem ara des d’UjiNouCom són:

* És la producció transmèdia exclusivament de ficció o publicitari?

* És possible fer històries transmèdia en la realitat periodística?

* Sols seria possible per a grans reportatges, documentals o grans temes?

* Fins a quin punt es pot fer gallets la realitat per a convertir-la en un univers?

* On está el límit entre transmèdia i crossmèdia?

Et convidem a participar. Què penses?

Facultat d’Humanes. Aula Magna

Les tendències d’investigació en comunicació

És clar que qualsevol investigació no pot extreure’s del seu context social. Els investigadors actuals no viuen dins d’una bambolla i, per això, centren els seus interessos en les noves fórmules i ferramentes comunicatives, com són les xarxes socials i el boom dels mitjans en Internet.

Són les dos temàtiques que el món de la investigació està practicant a Espanya en comunicació en estos moments. D’elles i dels seus mètodes va parlar José Luis Piñuel, Catedràtic en Comunicació en la Universitat Complutense de Madrid i un dels referents en les Metodologies d’Investigació i Comunicació a nivell internacional. Ho va fer al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i nosaltres ho arrepleguem a UjiNouCom.

Una investigació que, segons el professor Piñuel, és imprescindible si volem desenvolupar qualsevol projecte de qualitat. Així, cal investigar amb la mateixa intensitat, tant si anem a preparar un congrés o seminari, com per fer una tesis, un treball de fi de màster o un projecte d’I+D.

Investigar sobre la investigació

I per saber com està investigant-se, el que cal és fer una altra investigació -cercle viciós que no tindria mai fi-. Però és això el que ha estudiat José Luis Piñuel i el seu equip des del 2007 a través d’anàlisis universitàris i de mercat en comunicació; amb revistes font de comunicació; i en dos congressos de l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació (al 2013 a Segovia i al 2014 a Bilbao).

Mitjans, estudis i institucions on s’han aplicat objectius, camps metodològics, dades i tècniques amb les quals hem d’anar familiaritzant-nos. Encara que ens queden llunyans termes com dades categorials o paramètriques… a poc a poc anirem, per gust o per necessitat, fent-se amb elles, tot i que assumir-les durant una sessió és una tasca que, pensem, a la majoria dels alumnes d’este màster ens ha resultat prou complicada.

Amb el creuament d’elements, Piñuel conclou que dins dels estudis sobre comunicació  es tendeix a aplicar més la descripció i explicació d’una realitat que a l’avaluació social; que els investigadors abasten més l’àmbit documental i que s’arrisquen poc a experimentar; que se sol analitzar un document, el contingut i el seu discurs, per davant de fer entrevistes o discusions de grup; i que no es fa l’esforç de barallar fonts, mètodes i dades.

O el que és el mateix, que tot i que analitzem fenòmens socials canviants i sense patrons establerts, l’investigació encara s’ancora a elements tradicionals sense arriscar-se a experimentar, a treballar en el món real de les enquestes i en la vitalitat d’una societat que encén els mitjans de comunicació més que mai a través de les xarxes socials.

Noves vies d’investigació que, tal vegada, siguen necessàries per justificar els nous perfils professionals que demanda una societat que vol participar en el discurs comunicatiu.