Es tracta del primer capítol d’una sèrie d’intriga basada en la tradició mil.lènària dels Pelegrins de les Useres. El document seria la primera part de 13 podcasts on, en cadascun, un dels pelegrins patirà un tràgic desenllaç dins del seu pelegrinatge.
Sobre este capítol, com penseu que ha mort este pelegrí? Com voldrieu que continuara la història?
«No tenim ni idea d’on anem, però tenim pressa», són paraules del director del The Times davant el repte de la premsa d’adaptar-se a l’entorn digital. I si això s’ho planteja el director d’un dels diaris de més tirada i major prestigi del món, com no han d’anar perduts en este camí els diaris nacionals i, més encara, els que cobreixen la informació provincial?
Una nova opció que, tal vegada ben emprada, faria augmentar el nombre de lectors de premsa diària en l’àmbit provincial, on no hi ha molta afició lectora. El diari més fullejat cada dia pels castellonencs és el Mediterráneo, amb 77.000 lectors diaris, segons l’EGM. Semblen molts, però el Diario de Navarra, per exemple, multiplica per cinc la tirada del periòdic més històric de Castelló i la província té menys habitants que la nostra.
Característiques de la premsa provincial a la xarxa
Tot i la capacitat de captar nous lectors per Internet, els diaris provincials o amb seccions de la província no estan treballant esta transició del paper al digital. No només a Castelló, sinó tampoc a nivell nacional. Simplement ofereixen el mateix contingut però en dos formats diferents, amb l’única diferència que actualitzen els continguts durant el dia a base de teletips.
Mediterraneo penja el diari en pdf i l’ofereix també per Orbyt i Kiosko y Más.
Levante ofereix el seu producte a Kiosko y Más i per subscripcions.
Però el públic, en paraules de Juan Lozoya que arrepleguem a UjiNouCom, no està disposat a pagar per un producte que al mateix moment o al llarg del dia pot consultar de forma gratuïta. Per això la premsa a Internet té dos reptes: fer un producte de qualitat i que la gent pague per ell.
Però tal vegada la revolució no estiga ací, sinó en un altre canvi de suport que barreje l’estil de premsa de paper amb l’online, amb materials tecnològics fins d’estil paper però que oferisquen tots els avantatges de la comunicació per xarxa. Això arribarà en el futur i ha de perfeccionar-se i ser econòmicament accessible, mentrestant, la premsa tradicional i sobretot la més local sembla que continuarà dins de l’indefinició online.
Twitter és la xarxa social per excel.lència de periodistes, generadors d’opinions, ironitzadors de l’actualitat i de temes socialment interessants, seguidors de ‘celebrities’ i per tots aquells que, per curiositat o per la necessitat d’informar-se, volen seguir l’actualitat política social, cultural o esportiva al minut. I d’això hem de ser coneixedors els professionals de la comunicació. Un coneixement que estem ampliant setmana a setmana al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i que arrepleguem en UjiNouCom.
La periodista i professora associada de l’UJI, Amparo López, ens va fer reflexionar en l’assignatura Innovació Periodística sobre l’ús del Twitter, com fer-se vore i com vore què és tendència en esta xarxa social per tindre notorietat i crear una marca personal. Perquè en Twitter no té més presència el que més tuits penja, ni molt menys qui més retuiteja, sinó qui segueix a les persones més adequades i, alhora, es seguit per generados d’opinió i sap quins temes funcionen entre els seus seguidors.
Però, com podem saber tot això? Com podem tuitejar a l’hora adequada? Saber l’influència dels que ens segueixen i la nostra pròpia? I adonar-se dels temes que són ‘trending topic’ i que interessen els nostres followers?
Monitoritza els teus tuits
Doncs, com en tot el que envolta el món ‘online’, Internet proporciona ferramentes per monitoritzar els teus tuits, millorar la teua comunitat, traure el màxim partit personal de la xarxa per contactar amb gent que, d’altra forma seria quasi impossible, assabentar-se de fets fora de les agendes oficials de les institucions, i evitar els rumors.
Amparo López ens va descobrir algunes d’estes ferramentes i, nosaltres, com el xiquet que rep un joguet nou… vam haver de jugar amb elles.
Juan Lozoya explica com els mitjans de comunicació tradicionals s’estan adaptant molt lentament a l’entorn digital. Els exemples, la premsa més propera a nosaltres.
Amparo López ens explica els avantatges i desavantatges de Twitter des del punt de vista periodístic. Una ferramenta que pot ser molt útil en este món de connexions globals.
En estos moments de sobrecàrrega informativa on, de vegades, els temes són densos i difícils de comprendre i on, paral.lelament, el públic busca rebre eixa informació de forma senzilla i consumint el menys temps possible, les infografies són fonamentals per transmetre determinats missatges
Moltes vegades el periodista ha de saber elaborar-ne, i per això Internet disposa de ferramentes útils i, la majoria, gratis per fer una presentació clara de continguts i visualitzar determinades dates.
D’elles ens va parlar la professora Sara Ortells en l’assignatura Innovació Periodística. Durant dos sessions vam conèixer i experimentar amb algunes de les ferramentes més solvents i intuïtives que, ara per ara, hi ha a la xarxa.
Exemples de ferramentes per crear infografies
Infografies clàssiques
Piktochart: Una eina que permet crear gràfics de tots tipus, fins i tot contar històries amb un disseny molt atractiu.
Font: Piktochart
Infogram: També permet fer infografies, més senzilles que l’anterior ferramenta, però igualment interessants i amb un millor disseny que les que ens ofereixen les que venen per defecte als sistemes d’escritura com Word o Drive.
Font: Infogr.am
Visme: Ferramenta semblant a l’anterior que et permet combinar infografies i donar diferents informacions en un mateix espai visual.
Font: Visme
Timelines
Line: Amb ella pots fer un relat temporal vertical.
Font: Line
Timetoast: Et permet visualitzar un relat temporal en horitzontal.
Font: Timetoast
Fotografies interactives
Thinglink: Ferramenta per fer fotografies interactives. Dins de la imatge apareixen circulets en els quals pots incloure informació o enllaços a altres artícles, fotografies o vídeos. Estes són les vinyetes i homenatges dels il.lustradors habituals de El País als treballadors de Charlie Hebdo, amb les quals vam intentar treballar. Per vore-les amb els efectes d’interactuació cal clicar en elles.
Mapes interactius
Tourbuilder: Pots elaborar mapes per mostrar informació de forma senzilla. Poses un punt i la ferramenta te’l localitza en el mapa i en ell pots afegir la informació que vulgues. Després pots marcar-ne un altre i fer el mateix, amb la qual cosa et genera un recorregut amb la documentació temporal o geogràfica que vulgues contar.
Font: TourbuilderStoriy Maps:
Story Maps: Et permet les mateixes funcions que l’anterior ferramenta però és més útil per localitzacions més concretes. En ella s’utilitzen més les fotografies per il.lustrar cada marca dins del mapa.
Font: Story Maps
Vídeos interactius:
Kettle Corn: Amb esta ferramenta pots, a partir d’un vídeo ja editat, afegir la informació addicional que necessites perquè vaja més enllà del relat purament audiovisual. Pots incloure en un frame determinat contingut de valor, enllaços, fonts de Wikipedia, fotografies i altres elements per enriquir-lo. Ací vos deixem un tutorial sobre este sistema pensat exclussivament per a periodistes.
Ferramentes per usuaris de xarxes socials o blogs
En estos moments on l’ús de les xarxes socials i blogs s’ha generalitzat entre tot el públic, cal oferir també d’altres ferramentes més senzilles per a aquells que no són periodistes i volen o necessiten fer visuals les dades que tenen entre mans.
I si volem visualitzar algunes d’estes infografies de qualitat ja fetes per tindre un referent, resulta interessant el portal infografías.org. En ell es fa una selecció de les millors formes de visualitzar dades que es donen a qualsevol publicació: revistes, diaris o simplement a Internet.
Hi ha un apartat per enviar les teues infografies i ells fan una tria d’aquelles que consideren més addients a la temàtica o de major qualitat. Estes són algunes de les últimes que han publicat:
Font: infografias.org
Font: infografias.org
Font: infografias.org
Una altra font on podem vore bones infografies és el perfil de Twitter o Pinterest del periodista i professor especialitzat en visualització de dades Antonio Delgado.
Ell ja va estar a este màster, i ens va explicar fil per randa com ha de fer-se un bon periodisme de dades. També va parlar de la importància d’emprar alguns trucs i programes perquè esta tasca no siga un mal de cap per als professionals de la informació que, moltes vegades, tenim un autèntic ball de números informatius que no sabem com plasmar perquè els usuaris ho entenguen.
Ja ens hem acostumat en este màster de noves tendències en comunicació de l’UJI a escoltar conceptes com transmedialitat, crossmedialitat o el quasi forçat storytelling. Però estes paraules, darrere de les quals sol haver-hi un grup de professionals especialitzats en cada àrea, si no tenen ha una bona història que contar a l’usuari… no tenen res.
Una forma de contar eixa història que enganxe al lector.
Què ha de tindre un bon reportatge trans o cross media?
Com va quedar palès a la sessió de l’assignatura Periodisme Digital, l’essència del periodisme ha de ser la mateixa, l’únic que canvia és que podem fer ús de molts més recursos i plataformes per arribar al nostre usuari i que se senta part particular d’eixa història, conte o narració que desitgem donar a conèixer.
Vos imagineu sentir-vos dins d’una allau de neu o d’un incendi devastador? doncs això és el que aconsegueixen reportatges com ‘Snow Fall’, del The New York Times; o ‘Firestorm’, del The Guardian. Sense perdre mai de vista l’esperit clàssic alhora que el transmèdia, també podem assabentar-se de tot el que envolta i va envoltar el cas d’Edward Snowden amb el reportatge ‘NSA Files’, també del The Guardian.
Arriscar?
Però sempre hi ha professionals que aposten per anar més enllà i caminar sobre la línia difusa que separa el reportatge del documental o d’altres gèneres. I en esta línia trobem projectes més immersius, en què el consumidor pot ser un autèntic protagonista de la història. És el cas de ‘Storming Juno’, on podem interactuar i menejar-se, literalment, en el que va ser un dels trams del Desembarcament de Normandía, mentre coneixem la història i els protagonistes d’este fet històric.
O el més modest, però no menys interessant, ‘Catacombes’, on entres en el subsòl del París més desconegut, fins i tot per als mateixos parisencs.
Excedir-se?
Clar que també hi ha professionals que volen arribar més lluny i, d’aquesta forma, ens trobem amb el gaming, o el que és el mateix, com fer d’una història periodística un joc. Hi ha projectes que ens intenten contar la pirateria a la costa somalí, com és ‘Cuththroat Capitalism’, però que no deixa de ser un joc de capturar baixells sense cap informació interessant; o ‘Gaunging your Distraction’, on hem de conduir mentre enviem missatges de mòbil, amb la intenció d’alertar dels perills d’anar al volant mentre emprem el telèfon.
Entre l’impossible i el possible
Però hi ha documents encara més ambiciosos. És el cas de ‘The Polar Sea’, on ens adentrem en els efectes del canvi climàtic a l’Àrtic en una experiència de televisió, web i fins i tot d’aplicació mòbil.
Tots els exemples van ser motivadors per conèixer totes les ferramentes que podem emprar i contar amb elles una gran història. Però, amb els peus al terra, tal vegada nosaltres no tingam mai darrere al The New York Times o a Arte per donar suport financer i temporal a cap projecte semblant.
Amb tot, el coneixement és un bon element per adaptar grans idees a les nostres necessitats. I d’això ens va parlar Asun Pérez, qui va fer este màster l’any passat i que va desenvolupar com a treball final, i amb els seus propis recursos, un reportatge molt visual i complet sobre el món del tatuatge a Castelló amb el títol ‘Tinta y piel en Castellón’.
Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid, ens explica una investigació pionera sobre el comportament i la influència dels periodistes arreu del món.
Pedro Lainez i César Martí, ponents de la primera jornada Transmèdia celebrada a la Universitat Jaume I, ens acosten a este nou univers mediàtic global tant des del punt de vista de la creació com de la producció.
Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens parla dels reptes i les oportunitats del ciberperiodista.
No, la frase del titular no és l’original. L’original era de Bruce Lee i parlava de ser aigua. Element que flueix i s’adapta. I d’això precisament ens parla l’univers comunicatiu transmèdia, al qual es va dedicar una jornada al màster de noves tendències en comunicació de l’UJIamb les ponències de Pedro Lainez i César Martí.
Del vell al nou món
Tots hem vist un riu i el seu discórrer cap a la mar. Pot ser, fins i tot, com un afluent s’aboca al gran cabdal. I si ampliem el mapa, podríem vore ponts, canals, séquies i reguers amb diferents direccions. És a dir, un conglomerat d’interconnexions amb un punt comú, l’aigua, la història, el contingut. Passem d’un riu, a molts corredors d’aigua. Passem d’una única història, a una història feta a gallets que adoben i fan florir tot un univers al voltant de la història principal.
Pedro Lainez
Els nostres canals, els nostres mitjans, amplíssims: xarxes socials, apps, webseries, gamificació … Els suports també ho són: ordinadors, tablets, smartsphones, ipods… Connexió multidireccional, amb el nexe comú de la història. Hem creat un univers, un terreny fèrtil on l’espectador, treballa i participa (engagement), i a més ho fa en comunitats de fans, com en les cooperatives, que juguen, parlen i on els seus membres interactuen.
És la conseqüència del pas de l’era analògica a la digital. Ja no sols reguen aquells que estan al costat del marge del riu, la fertilitat va més enllà i pot donar fruits abans que arribe la gran història. Noves maneres de contar que ja exploten el Marqueting i al Branded Content.
Un nou paisatge, que cal abordar des de l’inici amb estratègia transmèdia i amb la participació de noves professions, que s’incorporen i es complementen en la producció de continguts. Tota una esperança de treball futur. Però cal una mentalitat oberta i predisposada al canvi. La majoria dels nous espectadors són joves criats en l’àmbit digital.
Fins ací, el paisatge i l’univers és idílic, perquè la terra cal treballar-la, i això requereix fonts de finançament. Tema que abordà César Martí.
Javier Marzal i César Martí
L’esperança, sobretot per als joves creadors, està en les noves ferramentes digitals que permeten fer continguts low-cost.
A les fórmules tradicionals de finançament també s’afegeix el crouwdfounding. Una combinació per a crear i contar històries que generen l’interés d’altres inversors per acabar de desenvolupar la idea.
Eixe és l’altre missatge, cal fer-se visibles, aprofita els recursos a l’abast, siguen grans o xicotets, però cal llançar-se i ser proactiu. Això sí, l’important és la història, l’aigua, que contes (sense aigua no hi ha vida), deprés cal adaptar-se als suports i canals com el riu ho fa al terreny per on passa. Be water my friend.
Les reflexions que ens fem ara des d’UjiNouCom són:
* És la producció transmèdia exclusivament de ficció o publicitari?
* És possible fer històries transmèdia en la realitat periodística?
* Sols seria possible per a grans reportatges, documentals o grans temes?
* Fins a quin punt es pot fer gallets la realitat per a convertir-la en un univers?
És clar que qualsevol investigació no pot extreure’s del seu context social. Els investigadors actuals no viuen dins d’una bambolla i, per això, centren els seus interessos en les noves fórmules i ferramentes comunicatives, com són les xarxes socials i el boom dels mitjans en Internet.
Una investigació que, segons el professor Piñuel, és imprescindible si volem desenvolupar qualsevol projecte de qualitat. Així, cal investigar amb la mateixa intensitat, tant si anem a preparar un congrés o seminari, com per fer una tesis, un treball de fi de màster o un projecte d’I+D.
Investigar sobre la investigació
I per saber com està investigant-se, el que cal és fer una altra investigació -cercle viciós que no tindria mai fi-. Però és això el que ha estudiat José Luis Piñuel i el seu equip des del 2007 a través d’anàlisis universitàris i de mercat en comunicació; amb revistes font de comunicació; i en dos congressos de l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació (al 2013 a Segovia i al 2014 a Bilbao).
Mitjans, estudis i institucions on s’han aplicat objectius, camps metodològics, dades i tècniques amb les quals hem d’anar familiaritzant-nos. Encara que ens queden llunyans termes com dades categorials o paramètriques… a poc a poc anirem, per gust o per necessitat, fent-se amb elles, tot i que assumir-les durant una sessió és una tasca que, pensem, a la majoria dels alumnes d’este màster ens ha resultat prou complicada.
Amb el creuament d’elements, Piñuel conclou que dins dels estudis sobre comunicació es tendeix a aplicar més la descripció i explicació d’una realitat que a l’avaluació social; que els investigadors abasten més l’àmbit documental i que s’arrisquen poc a experimentar; que se sol analitzar un document, el contingut i el seu discurs, per davant de fer entrevistes o discusions de grup; i que no es fa l’esforç de barallar fonts, mètodes i dades.
O el que és el mateix, que tot i que analitzem fenòmens socials canviants i sense patrons establerts, l’investigació encara s’ancora a elements tradicionals sense arriscar-se a experimentar, a treballar en el món real de les enquestes i en la vitalitat d’una societat que encén els mitjans de comunicació més que mai a través de les xarxes socials.
Noves vies d’investigació que, tal vegada, siguen necessàries per justificar els nous perfils professionals que demanda una societat que vol participar en el discurs comunicatiu.
Un periodista espanyol influeix d’igual forma que un xinés en la visió i transformació de la societat i de tot allò que l’envolta? Tenen els mateixos valors? Quin grau de confiança tenen els periodistes en les institucions que els donen les informacions i de quina forma la traslladen als receptors?
Sobre estes qüestions, ella i el seu equip han elaborat un primer estudi del 2007 al 2011 en tot el món, des d’Alemanya fins a Egipte. Han fet enquestes a periodistes de 413 mitjans de comunicació de 21 països. Mentre que ara està fent-se un altre estudi més ambiciós (fins març de 2015) amb entrevistes a professionals de la informació de 80 països.
Molts dels elements d’estudi poden aplicar-se a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística, però el més interessant serà comparar els dos períodes, pel que fa als efectes en els resultats de la crisi mundial actual i de la major visibilitat i crítica cap als casos de corrupció política que, per exemple, estan donant-se al nostre país.
Primera Onada: els periodistes no influïm tant com voldríem
D’este primer període d’investigació, la professora Berganza extreu algunes
conclusions:
Els periodistes tenen poca confiança en els partits polítics i en els polítics, d’entre altres institucions on s’inclouen el parlament, el govern, poder jurídic, policia i exèrcit.
No obstant això, el nivell varia segons els països consultats. En general, els països en desenvolupament són els que compten amb periodistes més desconfiats en la gestió dels seus polítics. Amb tot, dins d’esta primera onada d’estudi, resulta cridaner com els periodistes xinesos tenen major confiança en els seus polítics i en el seu Govern que a altres zones amb major llibertat de premsa, el que també ens fa dubtar de la fiabilitat de les seues respostes o el grau d’opressió al qual estan sotmesos.
També cal recalcar que els periodistes dels països occidentals mostren igual o major confiança en les institucions que la població en general. Amb la qual cosa, sembla que la capacitat d’influència del periodista es dulieix entre la ciutadania, tot i que som o hauriem de ser els principals transmissors de la tasca que fan les institucions.
Segona onada: la desfeta dels mitjans informatius
Del segon període d’anàlisi encara no hi ha cap conclusió, però el que si han trobat els investigadors són certes tanques a l’hora de determinar en quin mitjà i a qui preguntar:
Estem davant un moment històric canviant, amb nombrosos mitjans de comunicació que desapareixen i que estaven presents en la primera part de l’anàlisi. Així i només a nivell nacional, entre 2008 i 2013 s’han produït 9.500 despatxaments de persones relacionades en l’àmbit comunicatiu i s’han hagut de tancar 284 mitjans. Una sagnia que dificulta la tasca investigadora.
A més, també cal parlar del boom dels mitjans de comunicació a Internet, alguns dels quals són de naixement proper i que caldria tindre en compte en la investigació.
I un altre entrebanc, ara per ara, és saber qui és i qui no es pot considerar periodista, perquè la professió cada vegada és més ambigüa i moltes voltes no es demana el títol per exercir. A més, no hi ha cap registre ni sobre el nombre de professionals ni sobre els mitjans, amb la qual cosa una de les ferramentes fonamentals és l’Agenda de la Comunicació, encara que no recull totes les dades necessàries.
Amb tot, es calcula que hi ha entre 15.000 i 18.000 periodistes en actiu a nivell nacional que podrien formar part de les diferents enquestes que estan fent-se o se’ls faran per comparar els resultats amb la primera onada.
De segur que els factors polítics i econòmics de cada regió extreuen valoracions ben diferents, però del primer estudi ja hi ha un tret global dels periodistes arreu del món: en principi, tots busquem l’objectivitat en la nostra feina… per això se’ns dóna més o menys credibilitat i per això hauriem de continuar apostant per ella, encara que les circumstàncies cada vegada ho facen més difícil.
Perdre’s en Internet és d’allò més fàcil ja que el contingut a la xàrcia és inabastable. Per això, el periodista digital ha de manejar els mecanismes per a que el seu treball siga visible. I ben visible, sobretot, al gran aparador de Google (eixe semidéu omnipresent, que copa més del 95% de les recerques).
Posicionar-se als cercadors és la manera. És a dir, que qualsevol que entre a la xarxa i clique el que vol, tinga en pantalla d’inici el nostre treball. Això s’anomena SEO, que és l’acrònim en anglés de Search Engine Optimitzacion. I el SEM seria pràcticament el mateix però amb mecanismes de pagament (Google Adwords).
A UjiNouCom, a este post, us parlarem de la modalitat gratuïta. Per a aconseguir estar a la pàgina d’inici hi ha uns mecanismes que el periodista David Hernández ens ensenya a una sessió de Periodisme Digital. Uns trucs per a augmentar la nostra notorietat a la web.
L’ànima mater de Nomepierdoniuna ens diu que el primer és fer uns continguts de qüalitat, estructurats de manera visual i atractiva. I, a més, han d’anar acompanyats de les paraules claus. Este concepte trobem que és esencial. En negreta posarem tots aquells sustantius o noms propis que pensem que el potencial lector escriurà a la barra de recerca quan vullga trobar una entrada. Són els tags.
El Google Trends és una ferramenta, debades, d’ús molt senzill, que podem gastar per a vore quines son les paraules que tenen més èxit de la temàtica que ens interessa. Ahí vorem gràficament quines son les millors per al nostre posicionament. Les paraules claus tenen tres categories: clau, genèrica i secundària, segons la seua importància. Els nostres titulars i les entradetes han de contindre-les; i després també al text.
Els nostres articles han de portar enllaços que els donen més riquesa. Conduiran al lector que vulga saber més fins a les fonts o fins altres cròniques. És interessant també que eixos enllaços els duguen a altres continguts propis per a no perdre’ls com a lectors.
De tot açò vam fer una pràctica al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI. Vam analitzar el posicionament SEO de Valencia Plaza i Jot Down. Dos publicacionas ben diferents: un diari econòmic i una revista cultural. I van tractar de desxifrar quines son les claus del seu èxit a la xarxa.
La primera sessió de Redacció Periodística Digital ha estat traumàtica, almenys per als tres periodistes analògics sotasignats. Sabem el que és notícia, com s’ha de titular i escriure amb coherència. Tenim els what, who, when, how, where i why assimilats. Però el repte que ens planteja la professora Sònia González ens deixa descol·locats.
Hem de crear, en grup, un cibermitjà i que estiga operatiu… en tres hores!!! Afortunadament, en la distribució de la plantilla compartim experiència amb tres graduades en comunicació audiovisual.
No ens coneixem d’abans però en cinc minuts distribuïm feines. Elles, Tamara Gascó, Tamara Villena i Alicia Arnau obrin un blog, un canal de Youtube, un perfil de Facebook i un compte de Twitter. Nosaltres tres, gravem amb un iphone una roda de premsa impostada, escribim les prèvies i comencen a introduir continguts a les xarxes socials.
No direm que el treball resultant siga per a un Pulitzer però vam eixir del pas. Vam respectar la feina de tots i vam treballar en equip. Vam crear Info al Dia Uji. Però, sobretot, ens va obrir els ulls sobre les deficiències i les virtuts de cadascú. En eixe sentit la lliçó queda apresa i UjiNouCom és el resultat. Un treball acadèmic que aporta informació sobre el màster de noves tendències en comunicació de l’UJI
Hem aplicat la hipertextualitat; és a dir que els textos tenen enllaços exteriors que enriqueixen la nostra informació. També la multimedialitat en penjar un vídeo i acompanyar-lo de text. La interactivitat està garantida, ja que els usuaris poden intervindre i penjar les seues opinions. I, per últim, està l’autoria col·lectiva.
Són els quatre preceptes que distingeixen un cibermitjà. Per a nosaltres un primer pas cap al periodisme digital. Ens voleu acompanyar en este camí?
del 2007 a través d’anàlisis universitàris i de mercat en comunicació; amb revistes font de comunicació; i en dos congressos de l’
es tendeix a aplicar més la descripció i explicació d’una realitat que a l’avaluació social; que els investigadors abasten més l’àmbit documental i que s’arrisquen poc a experimentar; que se sol analitzar un document, el contingut i el seu discurs, per davant de fer entrevistes o discusions de grup; i que no es fa l’esforç de barallar fonts, mètodes i dades.
De segur que els factors polítics i econòmics de cada regió extreuen valoracions ben diferents, però del primer estudi ja hi ha un tret global dels periodistes arreu del món: en principi, tots busquem l’objectivitat en la nostra feina… per això se’ns dóna més o menys credibilitat i per això hauriem de continuar apostant per ella, encara que les circumstàncies cada vegada ho facen més difícil.
UjiNouCom 
