El misteri del camí (podcast)

Este és el podcast que hem elaborat a UjiNouCom Lorena Izquierdo, Javier Monferrer, Lola Oliver, Xavier Rubert  i Amparo Sanchis per l’assignatura Periodisme Ciutadà i Web 2.0 del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Es tracta del primer capítol d’una sèrie d’intriga basada en la tradició mil.lènària dels Pelegrins de les Useres. El document seria la primera part de 13 podcasts on, en cadascun, un dels pelegrins patirà un tràgic desenllaç dins del seu pelegrinatge.

Sobre este capítol, com penseu que ha mort este pelegrí? Com voldrieu que continuara la història?

També ho podeu escoltar per ivoox.

Ir a descargar

Juan Lozoya, cap de premsa Diputació de Castelló

Juan Lozoya explica com els mitjans de comunicació tradicionals s’estan adaptant molt lentament a l’entorn digital. Els exemples, la premsa més propera a nosaltres.

Rosa Berganza, professora de la Universidad Rey Juan Carlos

Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid, ens explica una investigació pionera sobre el comportament i la influència dels periodistes arreu del món.

Fernando Sabés, professor de la UAB

Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens parla dels reptes i les oportunitats del ciberperiodista.

Be transmedia my friend

Alumnat del Màster a la Jornada Transmèdia

No, la frase del titular no és l’original. L’original era de Bruce Lee i parlava de ser aigua. Element que flueix i s’adapta. I d’això precisament ens parla l’univers comunicatiu transmèdia, al qual es va dedicar una  jornada al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI amb les ponències de Pedro Lainez i César Martí.

Del vell al nou món

Tots hem vist un riu i el seu discórrer cap a la mar. Pot ser, fins i tot, com un afluent s’aboca al gran cabdal. I si ampliem el mapa, podríem  vore ponts, canals, séquies i reguers amb diferents direccions. És a dir, un conglomerat d’interconnexions amb un punt comú, l’aigua, la història, el contingut. Passem d’un riu, a molts corredors d’aigua. Passem d’una única història, a una història feta a gallets que adoben i fan florir tot un univers al voltant de la història principal.

Pedro Lainez

Els nostres canals, els nostres mitjans, amplíssims: xarxes socials, apps, webseries, gamificació … Els suports també ho són: ordinadors, tablets, smartsphones, ipods…  Connexió multidireccional, amb el nexe comú de la història. Hem creat un univers, un terreny fèrtil on l’espectador, treballa i participa (engagement), i a més ho fa en comunitats de fans, com en les cooperatives, que juguen, parlen i on els seus membres interactuen.

És la conseqüència del pas de l’era analògica a la digital. Ja no sols reguen aquells que estan al costat del marge del riu, la fertilitat va més enllà i pot donar fruits abans que arribe la gran història. Noves maneres de contar que ja exploten el Marqueting i al Branded Content.

Un nou paisatge, que cal abordar des de l’inici amb estratègia transmèdia i amb la participació de noves professions, que s’incorporen i es complementen en la producció de continguts.  Tota una esperança de treball futur. Però cal una mentalitat oberta i predisposada al canvi. La majoria dels nous espectadors són joves criats en l’àmbit digital.

Fins ací, el paisatge i l’univers és idílic, perquè la terra cal treballar-la, i això requereix fonts de finançament. Tema que abordà César Martí.

Javier Marzal i César Martí

L’esperança, sobretot per als joves creadors, està en les noves ferramentes digitals que permeten fer continguts low-cost.

A les fórmules tradicionals de finançament també s’afegeix el crouwdfounding. Una combinació per a crear i contar històries que generen l’interés d’altres inversors per acabar de desenvolupar la idea.

Eixe és l’altre missatge, cal fer-se visibles, aprofita els recursos a l’abast, siguen grans o xicotets, però cal llançar-se i ser proactiu. Això sí, l’important és la història, l’aigua, que contes (sense aigua no hi ha vida), deprés cal adaptar-se als suports i canals com el riu ho fa al terreny per on passa. Be water my friend.

Les reflexions que ens fem ara des d’UjiNouCom són:

* És la producció transmèdia exclusivament de ficció o publicitari?

* És possible fer històries transmèdia en la realitat periodística?

* Sols seria possible per a grans reportatges, documentals o grans temes?

* Fins a quin punt es pot fer gallets la realitat per a convertir-la en un univers?

* On está el límit entre transmèdia i crossmèdia?

Et convidem a participar. Què penses?

Facultat d’Humanes. Aula Magna

Les tendències d’investigació en comunicació

És clar que qualsevol investigació no pot extreure’s del seu context social. Els investigadors actuals no viuen dins d’una bambolla i, per això, centren els seus interessos en les noves fórmules i ferramentes comunicatives, com són les xarxes socials i el boom dels mitjans en Internet.

Són les dos temàtiques que el món de la investigació està practicant a Espanya en comunicació en estos moments. D’elles i dels seus mètodes va parlar José Luis Piñuel, Catedràtic en Comunicació en la Universitat Complutense de Madrid i un dels referents en les Metodologies d’Investigació i Comunicació a nivell internacional. Ho va fer al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i nosaltres ho arrepleguem a UjiNouCom.

Una investigació que, segons el professor Piñuel, és imprescindible si volem desenvolupar qualsevol projecte de qualitat. Així, cal investigar amb la mateixa intensitat, tant si anem a preparar un congrés o seminari, com per fer una tesis, un treball de fi de màster o un projecte d’I+D.

Investigar sobre la investigació

I per saber com està investigant-se, el que cal és fer una altra investigació -cercle viciós que no tindria mai fi-. Però és això el que ha estudiat José Luis Piñuel i el seu equip des del 2007 a través d’anàlisis universitàris i de mercat en comunicació; amb revistes font de comunicació; i en dos congressos de l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació (al 2013 a Segovia i al 2014 a Bilbao).

Mitjans, estudis i institucions on s’han aplicat objectius, camps metodològics, dades i tècniques amb les quals hem d’anar familiaritzant-nos. Encara que ens queden llunyans termes com dades categorials o paramètriques… a poc a poc anirem, per gust o per necessitat, fent-se amb elles, tot i que assumir-les durant una sessió és una tasca que, pensem, a la majoria dels alumnes d’este màster ens ha resultat prou complicada.

Amb el creuament d’elements, Piñuel conclou que dins dels estudis sobre comunicació  es tendeix a aplicar més la descripció i explicació d’una realitat que a l’avaluació social; que els investigadors abasten més l’àmbit documental i que s’arrisquen poc a experimentar; que se sol analitzar un document, el contingut i el seu discurs, per davant de fer entrevistes o discusions de grup; i que no es fa l’esforç de barallar fonts, mètodes i dades.

O el que és el mateix, que tot i que analitzem fenòmens socials canviants i sense patrons establerts, l’investigació encara s’ancora a elements tradicionals sense arriscar-se a experimentar, a treballar en el món real de les enquestes i en la vitalitat d’una societat que encén els mitjans de comunicació més que mai a través de les xarxes socials.

Noves vies d’investigació que, tal vegada, siguen necessàries per justificar els nous perfils professionals que demanda una societat que vol participar en el discurs comunicatiu.

Els periodistes… som iguals arreu del món?

Un periodista espanyol influeix d’igual forma que un xinés en la visió i transformació de la societat i de tot allò que l’envolta? Tenen els mateixos valors? Quin grau de confiança tenen els periodistes en les institucions que els donen les informacions i de quina forma la traslladen als receptors?

Són preguntes que, de segur, ens hem plantejat els professionals de l’informació i que s’intenten i s’intentaran resoldre dins d’un treball pioner en aquest àmbit: Worlds of Journalism Study, en el qual participa Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid. D’ell ens va parlar al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i les seues principals conclusions les arrepleguem a UjiNouCom.

Sobre estes qüestions, ella i el seu equip han elaborat un primer estudi del 2007 al 2011 en tot el món, des d’Alemanya fins a Egipte. Han fet enquestes a periodistes de 413 mitjans de comunicació de 21 països. Mentre que ara està fent-se un altre estudi més ambiciós (fins març de 2015) amb entrevistes a professionals de la informació de 80 països.

Molts dels elements d’estudi poden aplicar-se a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística,  però el més interessant serà comparar els dos períodes, pel que fa als efectes en els resultats de la crisi mundial actual i de la major visibilitat i crítica cap als casos de corrupció política que, per exemple, estan donant-se al nostre país.

Primera Onada: els periodistes no influïm tant com voldríem

D’este primer període d’investigació, la professora Berganza extreu algunes
conclusions:

• Els periodistes tenen poca confiança en els partits polítics i en els polítics, d’entre altres institucions on s’inclouen el parlament, el govern, poder jurídic, policia i exèrcit.
• No obstant això, el nivell varia segons els països consultats. En general, els països en desenvolupament són els que compten amb periodistes més desconfiats en la gestió dels seus polítics. Amb tot, dins d’esta primera onada d’estudi, resulta cridaner com els periodistes xinesos tenen major confiança en els seus polítics i en el seu Govern que a altres zones amb major llibertat de premsa, el que també ens fa dubtar de la fiabilitat de les seues respostes o el grau d’opressió al qual estan sotmesos.

• També cal recalcar que els periodistes dels països occidentals mostren igual o major confiança en les institucions que la població en general. Amb la qual cosa, sembla que la capacitat d’influència del periodista es dulieix entre la ciutadania, tot i que som o hauriem de ser els principals transmissors de la tasca que fan les institucions.

Segona onada: la desfeta dels mitjans informatius

Del segon període d’anàlisi encara no hi ha cap conclusió, però el que si han trobat els investigadors són certes tanques a l’hora de determinar en quin mitjà i a qui preguntar:

• Estem davant un moment històric canviant, amb nombrosos mitjans de comunicació que desapareixen  i que estaven presents en la primera part de l’anàlisi. Així i només a nivell nacional, entre 2008 i 2013 s’han produït 9.500 despatxaments de persones relacionades en l’àmbit comunicatiu i s’han hagut de tancar 284 mitjans. Una sagnia que dificulta la tasca investigadora.

• A més, també cal parlar del boom dels mitjans de comunicació a Internet, alguns dels quals són de naixement proper i que caldria tindre en compte en la investigació.
• I un altre entrebanc, ara per ara, és saber qui és i qui no es pot considerar periodista, perquè la professió cada vegada és més ambigüa i moltes voltes no es demana el títol per exercir. A més, no hi ha cap registre ni sobre el nombre de professionals ni sobre els mitjans, amb la qual cosa una de les ferramentes fonamentals és l’Agenda de la Comunicació, encara que no recull totes les dades necessàries.

Amb tot, es calcula que hi ha entre 15.000 i 18.000 periodistes en actiu a nivell nacional que podrien formar part de les diferents enquestes que estan fent-se o se’ls faran per comparar els resultats amb la primera onada.

De segur que els factors polítics i econòmics de cada regió extreuen valoracions ben diferents, però del primer estudi ja hi ha un tret global dels periodistes arreu del món: en principi, tots busquem l’objectivitat en la nostra feina… per això se’ns dóna més o menys credibilitat i per això hauriem de continuar apostant per ella, encara que les circumstàncies cada vegada ho facen més difícil.

Ciberperiodisme: l’escletxa és el futur

Has dibuixat un somriure o t’ha semblat un titular vell i caducat? Pertany, com pots vore, a un teletip d’EFE de l’any 81, publicat a un diari de Pamplona. La frase va ser enunciada per l’editor alemany Fredich Burrhardt, president de l’IFRA (Associació d’Editors Europeus) en el marc d’unes jornades sobre tecnologia periodística, celebrades a la capital navarresa. Però més enllà de la teua reacció, el cert és que inclou tres paraules clau: periodistes, futur i computadores. D’això precisament ens parlà, Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, a l’assignatura Innovació Periodística, del duel entre la participació ciutadana i el ciberperiodisme. I val a dir que començà amb tot un postulat optimista: El periodisme té futur. Saber com trobar el camí cap eixe pervindre és el que pretenem acostar-vos ara a UjiNouCom.

La Web 2.0

No hi ha dubtes que el futur està en el món de la Web 2.0. Un món global sotmés al sufixe «-itat»: interactivitat, versatilitat, multimedialitat, transnacionalitat, transtemporalitat, hipertextualitat… És a dir, un balcó obert al planeta i al qual sembla que molts mitjans de comunicació tradicionals encara no saben com abocar-se davant les rutines canviants dels usuaris.  A Internet, triomfa la gratuïtat a l’hora de consumir, la derrota és el clic que t’abandona perquè ja no interesses  o no tens credibilitat (un altre «-itat»), la victòria pot ser per a un àudio o un vídeo i no per a un article, diguem-ne, clàssic. Un món més democràtic, que no acaben d’atrapar les grans empreses de la comunicació, les quals a voltes cauen en el parany o l’esclavitud de rendir-se als  gustos, en forma de visites, dels usuaris, a l’hora de triar els continguts. La web 2.0 també és un món a l’abast de tots, professionals de la informació o no. És a dir, tota una selva mediàtica, carregada de molt de soroll, on el periodista, ara ciberperiodista, ha de trobar l’escletxa que el guie cap al camí d’eixida i no quedar-se fora de joc. Les regles són clares, segons Fernando Sabés: les bones maneres de fer periodisme davall els criteris d’incloure, excloure, jerarquitzar, contrastar, documentar i saber contar la informació.

És el camí del ciberperiodisme, d’un ciberperiodisme obert  a les noves maneres de fer – recordeu els «-itats»?-  per a oferir un producte total, viu i en constant adaptació a una realitat canviant. La manera de vèncer al més perillós de tots els paranys i de tots els sufixes esmentats abans: la gratuïtat a la qual volen abocar-nos. No ens paguen sols per saber fer-ho, sinó per saber com fer-ho; és a dir, per saber comunicar i informar i per saber com comunicar i informar en cada moment. Més encara si saps reciclar-te amb aprenentatges sobre innovació periodística com els que ens està aportant el màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

La tecla enter no és la fi

Si has trobat el camí, ara has de saber mantindre’l net i clar, perquè, quan publiques amb la tecla enter, comença un nou viatge. Has de saber moure’t en l’altra selva de la web 2.0: les xarxes socials. No pots abandonar. Has d’estar present, ser actiu, conversar amb els usuaris, saber relacionar-te, acceptar i encaixar els colps i respondre com cal. Un treball intens i constant per tal que la teua escletxa passe a ser una marca personal i que com a ciberperiodista et llaures un futur dins del soroll de la selva d’Internet. Allò que la gent del marqueting diria un nínxol de mercat, però parlar de nÍnxols i futur resulta xocant. Busca allò que t’agrada, que domines, i camina amb les passes fermes i rigoroses del periodisme fins a trobar el camí, el clevill, l’escletxa que deixe passar la llum del teu futur.

Els budells de la investigació

Per saber quines són les claus per a la publicació d’un bon artícle científic sobre comunicació, primer cal analitzar què és el que està fent-se actualment en les revistes científiques relacionades amb esta àrea. Un gran repte per a tots aquells que, tot i cursar els estudis de periodisme, comunicació audiovisual o publicitat, mai hem tingut cap matèria centrada en metodologia, com la del màster de noves tendències de comunicació de l’UJI.

UjiNouCom vos apropa el que va ser l’experiència pràctica d’anàlis i d’un document d’este tipus en diverses revistes científiques sobre informació. Una pràctica que vam dur a terme a la tercera sessió de l’assignatura Metodologies d’Investigació en Comunicació on, de forma individual o per parelles, vam haver d’esbrinar l’interés, l’hipòtesi, la metodologia emprada i la o les conclusions d’un artícle triat per l’interés que ens despertava.

Com ho fem?

Tot i que el professor Javier Marzal ens va donar unes pautes sobre les principals metodologies i que, en sessions anteriors, ja haviem debatut sobre com captar un tema d’interés, justificar-lo i formular les hipòtesis pertinents… en la pràctica anavem prou desorientats perquè o bé molts no les vèiem ben reflectides o bé els autors empraven tècniques que no se’ns havien explicat encara o bé no coneixiem a fons cada enfocament per aplicar-lo a determinats textos on res es deia de la fórmula d’investigació utilitzada.

Amb tot, la intuició d’un periodista, comunicador, expert en màrqueting o publicista és suficient per saber o intentar esbrinar com analitzar un text. Quasi tots vam trobar amb certa facilitat l’interés del tema, hipòtesi i conclusions però… quin mètode científic havien emprat els investigadors?

Enfocament quantitatiu i qualitatiu

Ser o no ser, quantitatiu o qualitatiu… com que no hem tractat amb profunditat l’experiència metodològica -ací cap dels alumnes som ratolins de biblioteca o investigadors profunds- la tasca semblava, almenys, un poc ambigua.

Tot i les dificultats teòriques, tots els i les alumnes vam traure l’activitat pel sentit comú que ens atorga l’experiència i els estudis previs.

Aguns van trobar que els artícles analitzats seguien:

• Un enfocament quantitatiu: basat en realitats objectives que cal mesurar, descriure i explicar mitjançant la recol.lecció de dades, investigacions prèvies i literatura ja escrita, per extraure una quantificació numèrica.

• Un enfocament qualitatiu: basat en una realitat encara per descobrir i construir. En ell, les hipòtesis van sorgint a mesura que avança l’estudi mitjançant actors subjectius, aplicant la intuïció, sense fonamentar la teoria en estudis anteriors i on la credibilitat la vas construint tu mateix, amb un to personal, i des del teu anàlisi d’una realitat poc tractada.

Tot i això, van haver-hi estudiants del màster que es van topetar amb metodologies diferents que, després, van exposar en la següent sessió i que ens van aportar noves perspectives d’investigació.

José Luis Piñuel, Catedràtic en Comunicació en la Universitat Complutense de Madrid

El professor José Luis Piñuel, Catedràtic en Comunicació en la Universidad Complutense de Madrid, és un dels principals referents en la investigació de la comunicació a Espanya. Ens fa una anàlisi sobre allò que està investigant-se ara per ara en les revistes de capçalera de l’àmbit de la informació i quines són les principals tècniques que empren.

En el següent vídeo ens explica algunes de les últimes temàtiques i tendències en el camp de la investigació.

Luismi Blasco, Grupo Zeta

El director de sistemes informàtics del Grupo Zeta, Luismi Blasco, ens parla de la convergència als mitjans i, en la seua vessant de coach, recomana no decaure davant les adversitats de la professió.

Claus científiques per a l’anàlisi de continguts mediàtics

La majoria de nosaltres som o volem ser productors de continguts periodístics. Articles, notícies, videos, cròniques o reportatges que poden disseccionar els estudiosos de l’anàlisi de continguts. Són els científics dedicats a desbudellar els missatges mediàtics per a conèixer-los per dins.

Una tècnica, o diverses, que s’han d’aplicar amb rigorositat per a que el resultat de l’estudi siga veraç. D’això parla Andreu Casero, professor en l’UJI, en Anàlisi i Investigació i que resumim a UjiNouCom. Per això fa un repàs als autors clàssics i comença per les definicions. Amb el permís de Igartua, Krippendorff o Berelson interpretem que l’anàlisi de continguts consisteix a deconstruïr la informació periodísca per a descobrir la seua arquitectura (com està feta) i com impacta en la societat.

Les tres claus d’un bon anàlisi són: seleccionar els continguts d’acord amb regles pre establertes i codificades per igual, que els diversos investigadors compartisquen criteri i obtindre dades numèriques per a extraure les conclusions. Amb eixes dades poden fer taules, formatges i gràfics en general que ajuden a visualitzar millor els resultats.

Casero, al màster de noves tendències en comunicació, posa exemples pràctics. Publicacions científiques en les quals ha participat, com un article coral del professor amb altres col.legues de la universitat. Analitzen la cobertura informativa en televisió a les Corts Valencianes, en tres mitjans audiovisuals. Agarren mostres significatives i acaben concloent que la informació de les Corts és de perfil baix i centrada bàsicament en el poder executiu més que el legislatiu.

Una recomanació per als alumnes del màster i/o futurs estudiosos de l’anàlisi de continguts: proveu si funciona el mètode que heu creat amb una mostra inicial. Si us equivoqueu, serà temps de rectificar.

El ball dels números informatius

Crisi i Periodisme d’Investigació, Periodisme d’Investigació i Periodisme Innovador. Tres termes que han d’anar de la mà per mantindre vigents els drets democràtics. I en això, en temps d’angoixes, les xifres poden dir molt per a mantindre els drets democràtics i lluitar contra els abusos. Parlem de Periodisme de Dades i ens ho conta, a UjiNouCom i en l’assignatura d’Innovació Periodística del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, un especialista: Antonio Delgado.

Números i més números. Ens estem habituant a escoltar xifres i més xifres com, per exemple, les de la corrupció. Xifres d’euros. La corrupció és el que té. N’és la responsable de què la fredor dels guarismes boten de ple al primer pla de la Informació. Però…. com podem entendre’ls de manera clara sense que ens maregen? I com podem fer per què es queden al nostre cap?  No debades, sempre se’ns ha dit que omplir les notícies de xifres és un enemic per arribar a ‘espectador; sobretot si parlem de mitjans audiovisuals.

Què podem fer? Visualitzar-los

Mostrar-los de manera gràfica per tal de vore’ls clarament i fer que arriben a l’espectador o al lector amb una ullada o que li permeten una visió clara i una anàlisi entenedora. Fins i tot «jugar» amb elles.  Eixa és la meta. El camí, saber tractar-los i analitzar-los amb una taula dinàmica gratuïta, què ens permeta fer ballar i barallar les xifres per arribar a conclusions informatives que donen peu a una història.

És a dir, fer periodisme de dades, no periodisme amb dades. Una nova disciplina dins del periodisme d’investigació; més encara en els temps que vivim. Una eina més en la  lluita per la transparència.

* On podem trobar les dades?

* Com demanar les dades ?

* Quines tendències ens mostren?

*Quina és l’obligació de les Administracions per a facilitar-les?

* Com plasmar els paràmetres freds en un gràfic o una infografia realment informatius?

Un món complexe, que pot ser eteri, si no sabem explicar-lo. Eixe és, i ha sigut, el repte d’Antonio Delgado, un especialista capaç de destapar misteris, com ara: hores i capricis de les targetes black. Tot un repte que es pot aprendre en el màster de noves tendències i processos en comunicació de l’UJI.

Apunta’t a la resiliència i triomfaràs

Qui no ha sentit parlar de l’au fènix? és aquell ésser mitològic que es prenia en flames, cada 500 anys, per a renàixer de les pròpies cendres. Un concepte de reinvenció personal, que hui es presenta com a nou davall el nom de resiliència. I entra a les nostres vides de mans d’un ‘resilient’ convençut: Luismi Blasco, qui ha estat convidat a una sessió de l’assignatura d’Innovació Periodística del màster de noves tendències en comunicació.

El director de Sistemes d’Informació del Grupo Zeta i coach, Luismi Blasco, ha fet un tomb a la seua vida. Ve a l’UJI i ens parla, en primera persona, de la capacitat humana d’acceptar els canvis i els fracasos i d’eixir exitós d’ells. Una qualitat que fan pròpia els nord-americans a l’hora de posar-se a la recerca del talent. Explica com fer-ho en periodisme i des d’UjiNouCom vos fem arribar el seu missatge.

Ja sabreu que a Silicon Valley, al nord de Califòrnia, s’allotja unes de les majors corporacions de tecnologia del món. Bé, el que potser no sapigueu és que si voleu un milió de dòlars per a nou projecte serà garantia, per als gurús de Silicon, que t’hages equivocat al menys tres voltes en la vida. El que ací es considera un fracás és per a ells una virtut: la perseverància.

Us donem, a més, un truc infalible per a ser un triomfador de manual: has d’aplicar a la teua vida, al teu treball, al teu projecte les quatre D. D de Diversió, D de Diversitat, D de Dedicació i D de Domini.

A la nostra professió, la convergència de mitjans ens obliga a ser eficaços en diverses tasques. Les estructures piramidals, pròpies dels mitjans clàssics, ténen els dies comptats. Les jerarquies tipus director, subdirectors, caps de seccció, redactors, operadors d’equips i operadors d’imatge són considerades con una càrrega.

Les estructures més modernes se simplifiquen per a quedar-se en tres figures claus del periodisme: el creador, l’editor i el gestor. Si vols triomfar tria el perfil que més t’agrada i… resiliència!

Content curator: de la realitat virtual a la realitat contrastada i informativa

En este post d’UjiNouCom vos expliquem qui separa el gra de la palla davant el gran volum informatiu en el món digital. Què és el Content Curator? Una nova professió dins del periodisme que Sara Ortells ens explica en l’assignatura d’Innovació Periodística del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Pot ser un pip, un clic, un boing o vés a saber quin so pot emetre el teu mòbil, el correu, la tablet o l’ordinador quan t’avisa perquè consultes la informació que t’acaba d’arribar per la xarxa. Sense dubte, és tot un avantatge tindre a la mà tanta informació, a l’abast del teu dit gros o índex. Però eixe gran volum d’informació és veraç? Està prou contrastat? Són els nous mitjans fiables? És tota la informació correcta?

Els mitjans – com els consumidors, lectors o audiències- també reben tones i tones d’informació. Més encara hui en dia amb el ‘boom’ de les xarxes socials. Qualsevol pot donar informació o ser testimoni d’un fet. Les fonts són inabastables: des d’una agència a un free-lance, des d’un tweet a un video de Youtube, des d’un comentari en Facebook a una foto d’Instagram. I podríem continuar.

Quin és el repte dels mitjans?

A més de comunicar i informar, assegurar-se que la informació és correcta, veraç i està contrastada. Passar-la pel filtre de la veritat, pel colador que rebutge la palla i la falsedat d’allò que té pes informatiu i és real. És a dir que abans de publicar res cal sanar la informació, i fer-ho amb rapidesa. Eixe és el nou salt: Curar la informació que arriba a les redaccions.

 Qui ho fa?

El Content Curator que, segons Sara Ortells,  és un sanador de la informació, que s’assegura que allò que arriba a les redaccions compleix tots els paràmetres per a ser publicat amb garanties, per a mantindre el prestigi i veracitat de les publicacions; i no caure en paranys digitals: fakes, mentides, històries inventades, falsejades…

Una nova figura que contribueix al compromís informatiu, que ja s’està incorporant a les redaccions i que permet els periodistes treballar amb fonts fiables.

Un nou vessant professional que analitza i que investiga l’origen de les imatges, dels vídeos, de les fotografies, dels rumors… Un nou professional que està al cas de tot allò que passa i que sap allò que és tendència; cap a quins camins o temes es dirigeix la informació diària.

Conéixer en profunditat les tasques del Content Curator, i saber quines són les seues ferramentes de treball per a guanyar el pols a tot allò que Internet posa a l’abast dels periodistes per a certificar què és real, és un dels vessants professionals que podreu aprendre en l’assignatura d’Innvovació Periodística del Màster en noves tendències i processos d’innovació en Comunicació de la Universitat Jaume I.