El misteri del camí (podcast)

Este és el podcast que hem elaborat a UjiNouCom Lorena Izquierdo, Javier Monferrer, Lola Oliver, Xavier Rubert  i Amparo Sanchis per l’assignatura Periodisme Ciutadà i Web 2.0 del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Es tracta del primer capítol d’una sèrie d’intriga basada en la tradició mil.lènària dels Pelegrins de les Useres. El document seria la primera part de 13 podcasts on, en cadascun, un dels pelegrins patirà un tràgic desenllaç dins del seu pelegrinatge.

Sobre este capítol, com penseu que ha mort este pelegrí? Com voldrieu que continuara la història?

També ho podeu escoltar per ivoox.

Ir a descargar

La premsa local a la xarxa global

«No tenim ni idea d’on anem, però tenim pressa», són paraules del director del The Times davant el repte de la premsa d’adaptar-se a l’entorn digital. I si això s’ho planteja el director d’un dels diaris de més tirada i major prestigi del món, com no han d’anar perduts en este camí els diaris nacionals i, més encara, els que cobreixen la informació provincial?

Juan Lozoya, actual cap de premsa de la Diputació de Castelló i molt vinculat com a redactor i directiu a la premsa castellonenca, va reflexionar a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI sobre com els diaris estan adaptant-se a l’era de la premsa online.

Una nova opció que, tal vegada ben emprada, faria augmentar el nombre de lectors de premsa diària en l’àmbit provincial, on no hi ha molta afició lectora. El diari més fullejat cada dia pels castellonencs és el Mediterráneo, amb 77.000 lectors diaris, segons l’EGM. Semblen molts, però el Diario de Navarra, per exemple, multiplica per cinc la tirada del periòdic més històric de Castelló i la província té menys habitants que la nostra.

Característiques de la premsa provincial a la xarxa

Tot i la capacitat de captar nous lectors per Internet, els diaris provincials o amb seccions de la província no estan treballant esta transició del paper al digital. No només a Castelló, sinó tampoc a nivell nacional. Simplement ofereixen el mateix contingut però en dos formats diferents, amb l’única diferència que actualitzen els continguts durant el dia a base de teletips.

Mediterraneo penja el diari en pdf i l’ofereix també per Orbyt i Kiosko y Más.

Levante ofereix el seu producte a Kiosko y Más i per subscripcions.

El Mundo funciona per Orbyt.

Però el públic, en paraules de Juan Lozoya que arrepleguem a UjiNouCom, no està disposat a pagar per un producte que al mateix moment o al llarg del dia pot consultar de forma gratuïta. Per això la premsa a Internet té dos reptes: fer un producte de qualitat i que la gent pague per ell.

Però tal vegada la revolució no estiga ací, sinó en un altre canvi de suport que barreje l’estil de premsa de paper amb l’online, amb materials tecnològics fins d’estil paper però que oferisquen tots els avantatges de la comunicació per xarxa. Això arribarà en el futur i ha de perfeccionar-se i ser econòmicament accessible, mentrestant, la premsa tradicional i sobretot la més local sembla que continuarà dins de l’indefinició online.

La fuga de cervells. Una eixida desesperada

La fuga de cervells és el tema que han escollit María Ventura i Vanessa Pérez per al seu reportatge de Periodisme digital. Un tema de plena actualitat per l’alt índex d’atur jovenil. Els seu treball, que expliquen a UjiNouCom, se centra a entrevistar els joves que han hagut de fugir cap a Europa per a guanyar-se la vida, els que ja han tornat i els que estan a punt d’anar-se’n. Alemanya, Itàlia o Anglaterra són les destinacions preferides. Mestres, periodistes i, fins i tot, una odontòloga són algunes de les professions d’alguns d’estos joves. Per contra, el treball a l’hostaleria i  d’au-pair (400 € al mes)  són les ocupacions més habituals. La vida allà fora no és de color de rosa, però almenys hi ha faena.

Les entrevistes les han gravades amb Skipe. Una ferramenta que els ha sigut molt útil per a tindre en primera persona la veu dels protagonistes que estan a l’estranger. El treball final volen presentar-lo amb Creatavist, perquè consideren que és més visual i els permetrà pujar més continguts multimèdia.  Sens dubte un reportatge molt interessant i que pot ser de gran ajuda per a tots aquells que a hores d’ara penseu a fer les maletes.

Guillermo López, l’ús de la xarxa i la política

Internet s’ha convertit en una gran plaça per als missatges polítics i quasi en una nova modalitat de míting. A les portes d’una campanya electoral, Guillermo López, professor de la Universitat de València, explica les diferències entre els vells i els nous partits, com ara Podemos, alhora d’elaborar els seus missatges amb les noves ferramentes digitals.

Què falla en el vídeo digital?

Hem descobert Mario Viciosa i ens encanta! Fa un periodisme original i innovador en elmundo.es, on sembla que li han donat mànega ampla per a exercir ciberperiodisme. Es posa davant de les càmeres i ofereix espectacle informatiu, com si fóra un mag de les noves tecnologies. Este jove periodista digital podria ser l’excepció que confirma la regla. I és que la majoria de capçaleres espanyoles, encara en l’actualitat, no s’han adaptat a la multimedialitat que exigeix el nou consumidor de continguts informatius.

D’això parlava el professor Pere Masip, en un article fa 9 anys. I si el llegim ara podriem subscriure quasi punt per punt el que diu. En algunas certezas y muchas dudas repassa la inmersió dels mitjans tradicionals en les noves tecnologies. I d’ahí podríem concloure que la majoria va optar per penjar en Internet el contingut que feien en paper i poc més.

La professora Alba Camañas, en una classe en Periodisme Digital que analitzem des d’UjiNouCom, ens recorda que l’essència del periodisme ha de ser la mateixa però canvien les ferramentes i hem de saber manejar-les. Camañas diu que els continguts digitals es caracteritzen per la hipertextualitat, l’actualització en renovació continua i la interactivitat; es a dir que l’usuari puga votar si li agrada o no. Ara mateix veiem els videos digitals, que han augmentat la seua presència però sense qualitat. Ni d’imatges ni tampoc de continguts.

Què està fallant? Tenim l’ample de banda i les condicions tecnològiques. Ahí està el repte del nou periodisme que es trasmet al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI: trobar l’escletxa diferencial per a que els nostres continguts siguen atractius en la xarxa. I que els nostres vídeos no seguisquen els preceptes tradicionals, sinó que utilitzen les moltes ferramentes actuals.

Fernando Sabés, professor de la UAB

Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens parla dels reptes i les oportunitats del ciberperiodista.

Ciberperiodisme: l’escletxa és el futur

Has dibuixat un somriure o t’ha semblat un titular vell i caducat? Pertany, com pots vore, a un teletip d’EFE de l’any 81, publicat a un diari de Pamplona. La frase va ser enunciada per l’editor alemany Fredich Burrhardt, president de l’IFRA (Associació d’Editors Europeus) en el marc d’unes jornades sobre tecnologia periodística, celebrades a la capital navarresa. Però més enllà de la teua reacció, el cert és que inclou tres paraules clau: periodistes, futur i computadores. D’això precisament ens parlà, Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, a l’assignatura Innovació Periodística, del duel entre la participació ciutadana i el ciberperiodisme. I val a dir que començà amb tot un postulat optimista: El periodisme té futur. Saber com trobar el camí cap eixe pervindre és el que pretenem acostar-vos ara a UjiNouCom.

La Web 2.0

No hi ha dubtes que el futur està en el món de la Web 2.0. Un món global sotmés al sufixe «-itat»: interactivitat, versatilitat, multimedialitat, transnacionalitat, transtemporalitat, hipertextualitat… És a dir, un balcó obert al planeta i al qual sembla que molts mitjans de comunicació tradicionals encara no saben com abocar-se davant les rutines canviants dels usuaris.  A Internet, triomfa la gratuïtat a l’hora de consumir, la derrota és el clic que t’abandona perquè ja no interesses  o no tens credibilitat (un altre «-itat»), la victòria pot ser per a un àudio o un vídeo i no per a un article, diguem-ne, clàssic. Un món més democràtic, que no acaben d’atrapar les grans empreses de la comunicació, les quals a voltes cauen en el parany o l’esclavitud de rendir-se als  gustos, en forma de visites, dels usuaris, a l’hora de triar els continguts. La web 2.0 també és un món a l’abast de tots, professionals de la informació o no. És a dir, tota una selva mediàtica, carregada de molt de soroll, on el periodista, ara ciberperiodista, ha de trobar l’escletxa que el guie cap al camí d’eixida i no quedar-se fora de joc. Les regles són clares, segons Fernando Sabés: les bones maneres de fer periodisme davall els criteris d’incloure, excloure, jerarquitzar, contrastar, documentar i saber contar la informació.

És el camí del ciberperiodisme, d’un ciberperiodisme obert  a les noves maneres de fer – recordeu els «-itats»?-  per a oferir un producte total, viu i en constant adaptació a una realitat canviant. La manera de vèncer al més perillós de tots els paranys i de tots els sufixes esmentats abans: la gratuïtat a la qual volen abocar-nos. No ens paguen sols per saber fer-ho, sinó per saber com fer-ho; és a dir, per saber comunicar i informar i per saber com comunicar i informar en cada moment. Més encara si saps reciclar-te amb aprenentatges sobre innovació periodística com els que ens està aportant el màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

La tecla enter no és la fi

Si has trobat el camí, ara has de saber mantindre’l net i clar, perquè, quan publiques amb la tecla enter, comença un nou viatge. Has de saber moure’t en l’altra selva de la web 2.0: les xarxes socials. No pots abandonar. Has d’estar present, ser actiu, conversar amb els usuaris, saber relacionar-te, acceptar i encaixar els colps i respondre com cal. Un treball intens i constant per tal que la teua escletxa passe a ser una marca personal i que com a ciberperiodista et llaures un futur dins del soroll de la selva d’Internet. Allò que la gent del marqueting diria un nínxol de mercat, però parlar de nÍnxols i futur resulta xocant. Busca allò que t’agrada, que domines, i camina amb les passes fermes i rigoroses del periodisme fins a trobar el camí, el clevill, l’escletxa que deixe passar la llum del teu futur.