L’Agència Catalana de Notícies o la territorialitat de la globalització

El buit territorial informatiu, és a dir no existir pels mitjans tradicionals, va ser l’origen i la lluita de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) com ens contà la seua subdirectora, Anna Nogué i que resumim a UjiNouCom. Un fet que pot ser tota una contradicció dins d’este món global hiperconnectat. Més encara si pensem que l’ACN és una agència online i multimèdia. Però la idea és bona, la globalització al servei del territori, al servei d’eixes notícies que passen a la vora de casa. D’això en diuen transversalitat informativa. Una societat informada és una societat més lliure. Ben al contrari del que ens passa als valencians, que en sabem molt d’apagades informatives.

Tota una aposta en favor de la marca territori, que a més, és de caràcter públic. Amb un pressupost de 3 milions d’euros, finançats al 70% per la Generalitat de Catalunya i l’altre 30% entre TV3 i Catalunya Ràdio, dóna treball a 61 periodistes.

La seua xarxa de corresponsals s’estén per totes les comarques catalanes amb l’objectiu de buscar, però amb criteri, aquella informació important per als seus habitants. D’esta manera nodreixen la xarxa de premsa i mitjans comarcals, que té un gran bagatge i tradició a Catalunya.

Un fet que permet afavorir la immediatesa per als seus clients, que no són altres que els mitjans de proximitat i també els generalistes (públics i privats, d’àmbit català i espanyol).

Però tot este localisme no està renyit amb les exigències multimèdia. Treballen amb tots els formats, com podeu vore en la seua web: paper, fotografia, àudio i vídeo.

De fet el seus redactors són super-redactors. Treballen des de casa o els llocs dels fets i saben fer de tot i ho fan sols. Tornem a la polivalència, això sí en este cas no està mal pagada.

L’exemple el tinguérem a classe de Redacció Periodística Digital del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, on ens visita Josep Soler, que ens mostrà tot el seu equip tècnic i ens explicà de quina manera es planifica les cobertures per arribar a tots els formats.Tot un repte.

Això sí, tot i el seu esperit descentralitzador, després d’ubicar-se en els orígens a Girona, han hagut de canviar la seu central a Barcelona.

El reportatge que et fa protagonista de la història

Ja ens hem acostumat en este màster de noves tendències en comunicació de l’UJI a escoltar conceptes com transmedialitat, crossmedialitat o el quasi forçat storytelling. Però estes paraules, darrere de les quals sol haver-hi un grup de professionals especialitzats en cada àrea, si no tenen ha una bona història que contar a l’usuari… no tenen res.

I el gènere on millor es pot vore aquesta premisa és el reportatge. D’ell i de les seues noves tendències multiplataforma ens va parlar Sònia González al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, i volem donar el nostre parer des d’UjiNouCom.

Què ha de tindre un bon reportatge tradicional?

• Una bona història.
• Una adequada estructura.
• Informació correcta, contrastada i transparent.
• Una forma de contar eixa història que enganxe al lector.

Què ha de tindre un bon reportatge trans o cross media?

Com va quedar palès a la sessió de l’assignatura Periodisme Digital, l’essència del periodisme ha de ser la mateixa, l’únic que canvia és que podem fer ús de molts més recursos i plataformes per arribar al nostre usuari i que se senta part particular d’eixa història, conte o narració que desitgem donar a conèixer.

Vos imagineu sentir-vos dins d’una allau de neu o d’un incendi devastador? doncs això és el que aconsegueixen reportatges com ‘Snow Fall’, del The New York Times; o ‘Firestorm’, del The Guardian. Sense perdre mai de vista l’esperit clàssic alhora que el transmèdia, també podem assabentar-se de tot el que envolta i va envoltar el cas d’Edward Snowden amb el reportatge ‘NSA Files’, també del The Guardian.

Arriscar?

Però sempre hi ha professionals que aposten per anar més enllà i caminar sobre la línia difusa que separa el reportatge del documental o d’altres gèneres. I en esta línia trobem projectes més immersius, en què el consumidor pot ser un autèntic protagonista de la història. És el cas de ‘Storming Juno’, on podem interactuar i menejar-se, literalment, en el que va ser un dels trams del Desembarcament de Normandía, mentre coneixem la història i els protagonistes d’este fet històric.

O el més modest, però no menys interessant, ‘Catacombes’, on entres en el subsòl del París més desconegut, fins i tot per als mateixos parisencs.

 Excedir-se?

Clar que també hi ha professionals que volen arribar més lluny i, d’aquesta forma, ens trobem amb el gaming, o el que és el mateix, com fer d’una història periodística un joc. Hi ha projectes que ens intenten contar la pirateria a la costa somalí, com és ‘Cuththroat Capitalism’, però que no deixa de ser un joc de capturar baixells sense cap informació interessant; o ‘Gaunging your Distraction’, on hem de conduir mentre enviem missatges de mòbil, amb la intenció d’alertar dels perills d’anar al volant mentre emprem el telèfon.

Entre l’impossible i el possible

Però hi ha documents encara més ambiciosos. És el cas de ‘The Polar Sea’, on ens adentrem en els efectes del canvi climàtic a l’Àrtic en una experiència de televisió, web i fins i tot d’aplicació mòbil.

Tots els exemples van ser motivadors per conèixer totes les ferramentes que podem emprar i contar amb elles una gran història. Però, amb els peus al terra, tal vegada nosaltres no tingam mai darrere al The New York Times o a Arte per donar suport financer i temporal a cap projecte semblant.

Amb tot, el coneixement és un bon element per adaptar grans idees a les nostres necessitats. I d’això ens va parlar Asun Pérez, qui va fer este màster l’any passat i que va desenvolupar com a treball final, i amb els seus propis recursos, un reportatge molt visual i complet sobre el món del tatuatge a Castelló amb el títol ‘Tinta y piel en Castellón’.

D’analògics a digitals

La primera sessió de Redacció Periodística Digital ha estat traumàtica, almenys per als tres periodistes analògics sotasignats. Sabem el que és notícia, com s’ha de titular i escriure amb coherència. Tenim els what, who, when, how, where i why assimilats. Però el repte que ens planteja la professora Sònia González ens deixa descol·locats.

Hem de crear, en grup, un cibermitjà i que estiga operatiu… en tres hores!!! Afortunadament, en la distribució de la plantilla compartim experiència amb tres graduades en comunicació audiovisual.

No ens coneixem d’abans però en cinc minuts distribuïm feines. Elles, Tamara Gascó, Tamara Villena i Alicia Arnau obrin un blog, un canal de Youtube, un perfil de Facebook i un compte de Twitter. Nosaltres tres, gravem amb un iphone una roda de premsa impostada, escribim les prèvies i comencen a introduir continguts a les xarxes socials.

No direm que el treball resultant siga per a un Pulitzer però vam eixir del pas. Vam respectar la feina de tots i vam treballar en equip. Vam crear Info al Dia Uji. Però, sobretot, ens va obrir els ulls sobre les deficiències i les virtuts de cadascú. En eixe sentit la lliçó queda apresa i UjiNouCom és el resultat. Un treball acadèmic que aporta informació sobre el màster de noves tendències en comunicació de l’UJI

Hem aplicat la hipertextualitat; és a dir que els textos tenen enllaços exteriors que enriqueixen la nostra informació. També la multimedialitat en penjar un vídeo i acompanyar-lo de text. La interactivitat està garantida, ja que els usuaris poden intervindre i penjar les seues opinions. I, per últim, està l’autoria col·lectiva.

Són els quatre preceptes que distingeixen un cibermitjà. Per a nosaltres un primer pas cap al periodisme digital. Ens voleu acompanyar en este camí?

Alba Camañas, periodista i gestora de continguts

Alba Camañas ens parla de la situació, reptes i defectes del vídeo digital a la premsa espanyola.