L’anàlisi científic de Podemos

La diferent manera que tenen els mitjans de comunicació d’abordar les notícies que fan referència a Podemos és la base de l’anàlisi d’Ana Vicent, Silvia Marcos i Laura Alonso. Les tres periodistes s’han proposat posar la mirada en el tractament informatiu de cada mitjà, un estudi que han explicat per a UjiNouCom.

La formació que lidera Pablo Iglesias, i que segons les últimes enquestes del CIS té moltes probabilitats d’entrar en el govern d’Espanya, ocupa portades dels diaris pràcticament des de la seua aparició en el panorama polític. D’ahí l’interés científic d’este anàlisi amb la mirada posada en les tècniques de l’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística, assignatura que dirigueix el professor Andreu Casero al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Un punt de vista diferent ja que no es pretén quantificar com la formació política es ven als mitjans sinó com els mitjans la veuen i la tracten informativament parlant.

La premsa local a la xarxa global

«No tenim ni idea d’on anem, però tenim pressa», són paraules del director del The Times davant el repte de la premsa d’adaptar-se a l’entorn digital. I si això s’ho planteja el director d’un dels diaris de més tirada i major prestigi del món, com no han d’anar perduts en este camí els diaris nacionals i, més encara, els que cobreixen la informació provincial?

Juan Lozoya, actual cap de premsa de la Diputació de Castelló i molt vinculat com a redactor i directiu a la premsa castellonenca, va reflexionar a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI sobre com els diaris estan adaptant-se a l’era de la premsa online.

Una nova opció que, tal vegada ben emprada, faria augmentar el nombre de lectors de premsa diària en l’àmbit provincial, on no hi ha molta afició lectora. El diari més fullejat cada dia pels castellonencs és el Mediterráneo, amb 77.000 lectors diaris, segons l’EGM. Semblen molts, però el Diario de Navarra, per exemple, multiplica per cinc la tirada del periòdic més històric de Castelló i la província té menys habitants que la nostra.

Característiques de la premsa provincial a la xarxa

Tot i la capacitat de captar nous lectors per Internet, els diaris provincials o amb seccions de la província no estan treballant esta transició del paper al digital. No només a Castelló, sinó tampoc a nivell nacional. Simplement ofereixen el mateix contingut però en dos formats diferents, amb l’única diferència que actualitzen els continguts durant el dia a base de teletips.

Mediterraneo penja el diari en pdf i l’ofereix també per Orbyt i Kiosko y Más.

Levante ofereix el seu producte a Kiosko y Más i per subscripcions.

El Mundo funciona per Orbyt.

Però el públic, en paraules de Juan Lozoya que arrepleguem a UjiNouCom, no està disposat a pagar per un producte que al mateix moment o al llarg del dia pot consultar de forma gratuïta. Per això la premsa a Internet té dos reptes: fer un producte de qualitat i que la gent pague per ell.

Però tal vegada la revolució no estiga ací, sinó en un altre canvi de suport que barreje l’estil de premsa de paper amb l’online, amb materials tecnològics fins d’estil paper però que oferisquen tots els avantatges de la comunicació per xarxa. Això arribarà en el futur i ha de perfeccionar-se i ser econòmicament accessible, mentrestant, la premsa tradicional i sobretot la més local sembla que continuarà dins de l’indefinició online.

L’Agència Catalana de Notícies o la territorialitat de la globalització

El buit territorial informatiu, és a dir no existir pels mitjans tradicionals, va ser l’origen i la lluita de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) com ens contà la seua subdirectora, Anna Nogué i que resumim a UjiNouCom. Un fet que pot ser tota una contradicció dins d’este món global hiperconnectat. Més encara si pensem que l’ACN és una agència online i multimèdia. Però la idea és bona, la globalització al servei del territori, al servei d’eixes notícies que passen a la vora de casa. D’això en diuen transversalitat informativa. Una societat informada és una societat més lliure. Ben al contrari del que ens passa als valencians, que en sabem molt d’apagades informatives.

Tota una aposta en favor de la marca territori, que a més, és de caràcter públic. Amb un pressupost de 3 milions d’euros, finançats al 70% per la Generalitat de Catalunya i l’altre 30% entre TV3 i Catalunya Ràdio, dóna treball a 61 periodistes.

La seua xarxa de corresponsals s’estén per totes les comarques catalanes amb l’objectiu de buscar, però amb criteri, aquella informació important per als seus habitants. D’esta manera nodreixen la xarxa de premsa i mitjans comarcals, que té un gran bagatge i tradició a Catalunya.

Un fet que permet afavorir la immediatesa per als seus clients, que no són altres que els mitjans de proximitat i també els generalistes (públics i privats, d’àmbit català i espanyol).

Però tot este localisme no està renyit amb les exigències multimèdia. Treballen amb tots els formats, com podeu vore en la seua web: paper, fotografia, àudio i vídeo.

De fet el seus redactors són super-redactors. Treballen des de casa o els llocs dels fets i saben fer de tot i ho fan sols. Tornem a la polivalència, això sí en este cas no està mal pagada.

L’exemple el tinguérem a classe de Redacció Periodística Digital del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, on ens visita Josep Soler, que ens mostrà tot el seu equip tècnic i ens explicà de quina manera es planifica les cobertures per arribar a tots els formats.Tot un repte.

Això sí, tot i el seu esperit descentralitzador, després d’ubicar-se en els orígens a Girona, han hagut de canviar la seu central a Barcelona.

Be transmedia my friend

Alumnat del Màster a la Jornada Transmèdia

No, la frase del titular no és l’original. L’original era de Bruce Lee i parlava de ser aigua. Element que flueix i s’adapta. I d’això precisament ens parla l’univers comunicatiu transmèdia, al qual es va dedicar una  jornada al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI amb les ponències de Pedro Lainez i César Martí.

Del vell al nou món

Tots hem vist un riu i el seu discórrer cap a la mar. Pot ser, fins i tot, com un afluent s’aboca al gran cabdal. I si ampliem el mapa, podríem  vore ponts, canals, séquies i reguers amb diferents direccions. És a dir, un conglomerat d’interconnexions amb un punt comú, l’aigua, la història, el contingut. Passem d’un riu, a molts corredors d’aigua. Passem d’una única història, a una història feta a gallets que adoben i fan florir tot un univers al voltant de la història principal.

Pedro Lainez

Els nostres canals, els nostres mitjans, amplíssims: xarxes socials, apps, webseries, gamificació … Els suports també ho són: ordinadors, tablets, smartsphones, ipods…  Connexió multidireccional, amb el nexe comú de la història. Hem creat un univers, un terreny fèrtil on l’espectador, treballa i participa (engagement), i a més ho fa en comunitats de fans, com en les cooperatives, que juguen, parlen i on els seus membres interactuen.

És la conseqüència del pas de l’era analògica a la digital. Ja no sols reguen aquells que estan al costat del marge del riu, la fertilitat va més enllà i pot donar fruits abans que arribe la gran història. Noves maneres de contar que ja exploten el Marqueting i al Branded Content.

Un nou paisatge, que cal abordar des de l’inici amb estratègia transmèdia i amb la participació de noves professions, que s’incorporen i es complementen en la producció de continguts.  Tota una esperança de treball futur. Però cal una mentalitat oberta i predisposada al canvi. La majoria dels nous espectadors són joves criats en l’àmbit digital.

Fins ací, el paisatge i l’univers és idílic, perquè la terra cal treballar-la, i això requereix fonts de finançament. Tema que abordà César Martí.

Javier Marzal i César Martí

L’esperança, sobretot per als joves creadors, està en les noves ferramentes digitals que permeten fer continguts low-cost.

A les fórmules tradicionals de finançament també s’afegeix el crouwdfounding. Una combinació per a crear i contar històries que generen l’interés d’altres inversors per acabar de desenvolupar la idea.

Eixe és l’altre missatge, cal fer-se visibles, aprofita els recursos a l’abast, siguen grans o xicotets, però cal llançar-se i ser proactiu. Això sí, l’important és la història, l’aigua, que contes (sense aigua no hi ha vida), deprés cal adaptar-se als suports i canals com el riu ho fa al terreny per on passa. Be water my friend.

Les reflexions que ens fem ara des d’UjiNouCom són:

* És la producció transmèdia exclusivament de ficció o publicitari?

* És possible fer històries transmèdia en la realitat periodística?

* Sols seria possible per a grans reportatges, documentals o grans temes?

* Fins a quin punt es pot fer gallets la realitat per a convertir-la en un univers?

* On está el límit entre transmèdia i crossmèdia?

Et convidem a participar. Què penses?

Facultat d’Humanes. Aula Magna

Ciberperiodisme: l’escletxa és el futur

Has dibuixat un somriure o t’ha semblat un titular vell i caducat? Pertany, com pots vore, a un teletip d’EFE de l’any 81, publicat a un diari de Pamplona. La frase va ser enunciada per l’editor alemany Fredich Burrhardt, president de l’IFRA (Associació d’Editors Europeus) en el marc d’unes jornades sobre tecnologia periodística, celebrades a la capital navarresa. Però més enllà de la teua reacció, el cert és que inclou tres paraules clau: periodistes, futur i computadores. D’això precisament ens parlà, Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, a l’assignatura Innovació Periodística, del duel entre la participació ciutadana i el ciberperiodisme. I val a dir que començà amb tot un postulat optimista: El periodisme té futur. Saber com trobar el camí cap eixe pervindre és el que pretenem acostar-vos ara a UjiNouCom.

La Web 2.0

No hi ha dubtes que el futur està en el món de la Web 2.0. Un món global sotmés al sufixe «-itat»: interactivitat, versatilitat, multimedialitat, transnacionalitat, transtemporalitat, hipertextualitat… És a dir, un balcó obert al planeta i al qual sembla que molts mitjans de comunicació tradicionals encara no saben com abocar-se davant les rutines canviants dels usuaris.  A Internet, triomfa la gratuïtat a l’hora de consumir, la derrota és el clic que t’abandona perquè ja no interesses  o no tens credibilitat (un altre «-itat»), la victòria pot ser per a un àudio o un vídeo i no per a un article, diguem-ne, clàssic. Un món més democràtic, que no acaben d’atrapar les grans empreses de la comunicació, les quals a voltes cauen en el parany o l’esclavitud de rendir-se als  gustos, en forma de visites, dels usuaris, a l’hora de triar els continguts. La web 2.0 també és un món a l’abast de tots, professionals de la informació o no. És a dir, tota una selva mediàtica, carregada de molt de soroll, on el periodista, ara ciberperiodista, ha de trobar l’escletxa que el guie cap al camí d’eixida i no quedar-se fora de joc. Les regles són clares, segons Fernando Sabés: les bones maneres de fer periodisme davall els criteris d’incloure, excloure, jerarquitzar, contrastar, documentar i saber contar la informació.

És el camí del ciberperiodisme, d’un ciberperiodisme obert  a les noves maneres de fer – recordeu els «-itats»?-  per a oferir un producte total, viu i en constant adaptació a una realitat canviant. La manera de vèncer al més perillós de tots els paranys i de tots els sufixes esmentats abans: la gratuïtat a la qual volen abocar-nos. No ens paguen sols per saber fer-ho, sinó per saber com fer-ho; és a dir, per saber comunicar i informar i per saber com comunicar i informar en cada moment. Més encara si saps reciclar-te amb aprenentatges sobre innovació periodística com els que ens està aportant el màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

La tecla enter no és la fi

Si has trobat el camí, ara has de saber mantindre’l net i clar, perquè, quan publiques amb la tecla enter, comença un nou viatge. Has de saber moure’t en l’altra selva de la web 2.0: les xarxes socials. No pots abandonar. Has d’estar present, ser actiu, conversar amb els usuaris, saber relacionar-te, acceptar i encaixar els colps i respondre com cal. Un treball intens i constant per tal que la teua escletxa passe a ser una marca personal i que com a ciberperiodista et llaures un futur dins del soroll de la selva d’Internet. Allò que la gent del marqueting diria un nínxol de mercat, però parlar de nÍnxols i futur resulta xocant. Busca allò que t’agrada, que domines, i camina amb les passes fermes i rigoroses del periodisme fins a trobar el camí, el clevill, l’escletxa que deixe passar la llum del teu futur.