La premsa local a la xarxa global

«No tenim ni idea d’on anem, però tenim pressa», són paraules del director del The Times davant el repte de la premsa d’adaptar-se a l’entorn digital. I si això s’ho planteja el director d’un dels diaris de més tirada i major prestigi del món, com no han d’anar perduts en este camí els diaris nacionals i, més encara, els que cobreixen la informació provincial?

Juan Lozoya, actual cap de premsa de la Diputació de Castelló i molt vinculat com a redactor i directiu a la premsa castellonenca, va reflexionar a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI sobre com els diaris estan adaptant-se a l’era de la premsa online.

Una nova opció que, tal vegada ben emprada, faria augmentar el nombre de lectors de premsa diària en l’àmbit provincial, on no hi ha molta afició lectora. El diari més fullejat cada dia pels castellonencs és el Mediterráneo, amb 77.000 lectors diaris, segons l’EGM. Semblen molts, però el Diario de Navarra, per exemple, multiplica per cinc la tirada del periòdic més històric de Castelló i la província té menys habitants que la nostra.

Característiques de la premsa provincial a la xarxa

Tot i la capacitat de captar nous lectors per Internet, els diaris provincials o amb seccions de la província no estan treballant esta transició del paper al digital. No només a Castelló, sinó tampoc a nivell nacional. Simplement ofereixen el mateix contingut però en dos formats diferents, amb l’única diferència que actualitzen els continguts durant el dia a base de teletips.

Mediterraneo penja el diari en pdf i l’ofereix també per Orbyt i Kiosko y Más.

Levante ofereix el seu producte a Kiosko y Más i per subscripcions.

El Mundo funciona per Orbyt.

Però el públic, en paraules de Juan Lozoya que arrepleguem a UjiNouCom, no està disposat a pagar per un producte que al mateix moment o al llarg del dia pot consultar de forma gratuïta. Per això la premsa a Internet té dos reptes: fer un producte de qualitat i que la gent pague per ell.

Però tal vegada la revolució no estiga ací, sinó en un altre canvi de suport que barreje l’estil de premsa de paper amb l’online, amb materials tecnològics fins d’estil paper però que oferisquen tots els avantatges de la comunicació per xarxa. Això arribarà en el futur i ha de perfeccionar-se i ser econòmicament accessible, mentrestant, la premsa tradicional i sobretot la més local sembla que continuarà dins de l’indefinició online.

La fuga de cervells. Una eixida desesperada

La fuga de cervells és el tema que han escollit María Ventura i Vanessa Pérez per al seu reportatge de Periodisme digital. Un tema de plena actualitat per l’alt índex d’atur jovenil. Els seu treball, que expliquen a UjiNouCom, se centra a entrevistar els joves que han hagut de fugir cap a Europa per a guanyar-se la vida, els que ja han tornat i els que estan a punt d’anar-se’n. Alemanya, Itàlia o Anglaterra són les destinacions preferides. Mestres, periodistes i, fins i tot, una odontòloga són algunes de les professions d’alguns d’estos joves. Per contra, el treball a l’hostaleria i  d’au-pair (400 € al mes)  són les ocupacions més habituals. La vida allà fora no és de color de rosa, però almenys hi ha faena.

Les entrevistes les han gravades amb Skipe. Una ferramenta que els ha sigut molt útil per a tindre en primera persona la veu dels protagonistes que estan a l’estranger. El treball final volen presentar-lo amb Creatavist, perquè consideren que és més visual i els permetrà pujar més continguts multimèdia.  Sens dubte un reportatge molt interessant i que pot ser de gran ajuda per a tots aquells que a hores d’ara penseu a fer les maletes.

L’Agència Catalana de Notícies o la territorialitat de la globalització

El buit territorial informatiu, és a dir no existir pels mitjans tradicionals, va ser l’origen i la lluita de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) com ens contà la seua subdirectora, Anna Nogué i que resumim a UjiNouCom. Un fet que pot ser tota una contradicció dins d’este món global hiperconnectat. Més encara si pensem que l’ACN és una agència online i multimèdia. Però la idea és bona, la globalització al servei del territori, al servei d’eixes notícies que passen a la vora de casa. D’això en diuen transversalitat informativa. Una societat informada és una societat més lliure. Ben al contrari del que ens passa als valencians, que en sabem molt d’apagades informatives.

Tota una aposta en favor de la marca territori, que a més, és de caràcter públic. Amb un pressupost de 3 milions d’euros, finançats al 70% per la Generalitat de Catalunya i l’altre 30% entre TV3 i Catalunya Ràdio, dóna treball a 61 periodistes.

La seua xarxa de corresponsals s’estén per totes les comarques catalanes amb l’objectiu de buscar, però amb criteri, aquella informació important per als seus habitants. D’esta manera nodreixen la xarxa de premsa i mitjans comarcals, que té un gran bagatge i tradició a Catalunya.

Un fet que permet afavorir la immediatesa per als seus clients, que no són altres que els mitjans de proximitat i també els generalistes (públics i privats, d’àmbit català i espanyol).

Però tot este localisme no està renyit amb les exigències multimèdia. Treballen amb tots els formats, com podeu vore en la seua web: paper, fotografia, àudio i vídeo.

De fet el seus redactors són super-redactors. Treballen des de casa o els llocs dels fets i saben fer de tot i ho fan sols. Tornem a la polivalència, això sí en este cas no està mal pagada.

L’exemple el tinguérem a classe de Redacció Periodística Digital del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, on ens visita Josep Soler, que ens mostrà tot el seu equip tècnic i ens explicà de quina manera es planifica les cobertures per arribar a tots els formats.Tot un repte.

Això sí, tot i el seu esperit descentralitzador, després d’ubicar-se en els orígens a Girona, han hagut de canviar la seu central a Barcelona.

La globalització i la mercantilització del missatge

Convergència de mitjans, periodisme, “Brand Journalism” i marketing. Quatre termes que ara s’encerclen en el trencaclosques del periodisme dins d’un context de comunicació global on tot el món pot dir la seua.

Un encaix que per a uns és el futur del periodisme, l’eixida, i que per a d’altres és el debat entre la puresa de la pràctica periodística i el marketing. I enmig de la lluita, el contingut. Eixe terme que amb l’evolució dels gabinets de comunicació, incorporant pas a pas les noves tecnologies, ha originat l’emigració de periodistes cap als gabinets comunicació de les empreses, que volen dir la seua i volen vore reproduït el seu missatge als mitjans tradicionals tal com elles l’han elaborat (mitjans guanyats). El public llig el contingut com una notícia més creïble i, per tant, és més fàcil de guanyar. Ens trobem davant la desintermediació. Este va ser part del debat que vam viure a l’assignatura de Redacció Periodística Digital, dins de la classe dedicada a l’evolució dels gabinets de comunicació i que ara vos acosta Ujinoucom.

Les webs de les empreses , les institucions i les organitzacions passen a ser distribuïdors de continguts: audios, fotos, notícies, vídeos i , fins i tot, retransmissions en streaming o amb el seu propi canal de televisió online. Per cert, alguns exemples els podeu trobar ben a prop. Escorcolleu en els apartats de premsa o multimèdia dels webs del Villarreal CF i el CD Castelló.

Suports i canals, que s’escolen enmig de la crisi del sector periodístic i la desertització laboral de les redaccions. Noves ferramentes per al periodisme de marca. Ací en teniu uns exemples ordenats en una escala de més a menys alhora de fer vore la marca o empresa que representen i que els divideixen en Media Brand i Independent Media Brand (parlen del sector, no de l’empresa o els seus productes, per a guanyar-se la complicitat del públic). Feu click sobre les webs:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tornem al debat. És periodisme el Brand Journalism ? És periodisme lliure? Respon a la vella màxima que diu que la notícia és allò que no es vol que es conte? És un periodisme interessat? És un fenòmen imparable? És publicitat encoberta? On està la línea entre el Marketing de continguts i el Brand Journalism? De tot això i més vam debatre el el Màster de nous processos i tendàncies en comunicació de l’UJI. Vols dir la teua?

El reportatge que et fa protagonista de la història

Ja ens hem acostumat en este màster de noves tendències en comunicació de l’UJI a escoltar conceptes com transmedialitat, crossmedialitat o el quasi forçat storytelling. Però estes paraules, darrere de les quals sol haver-hi un grup de professionals especialitzats en cada àrea, si no tenen ha una bona història que contar a l’usuari… no tenen res.

I el gènere on millor es pot vore aquesta premisa és el reportatge. D’ell i de les seues noves tendències multiplataforma ens va parlar Sònia González al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, i volem donar el nostre parer des d’UjiNouCom.

Què ha de tindre un bon reportatge tradicional?

• Una bona història.
• Una adequada estructura.
• Informació correcta, contrastada i transparent.
• Una forma de contar eixa història que enganxe al lector.

Què ha de tindre un bon reportatge trans o cross media?

Com va quedar palès a la sessió de l’assignatura Periodisme Digital, l’essència del periodisme ha de ser la mateixa, l’únic que canvia és que podem fer ús de molts més recursos i plataformes per arribar al nostre usuari i que se senta part particular d’eixa història, conte o narració que desitgem donar a conèixer.

Vos imagineu sentir-vos dins d’una allau de neu o d’un incendi devastador? doncs això és el que aconsegueixen reportatges com ‘Snow Fall’, del The New York Times; o ‘Firestorm’, del The Guardian. Sense perdre mai de vista l’esperit clàssic alhora que el transmèdia, també podem assabentar-se de tot el que envolta i va envoltar el cas d’Edward Snowden amb el reportatge ‘NSA Files’, també del The Guardian.

Arriscar?

Però sempre hi ha professionals que aposten per anar més enllà i caminar sobre la línia difusa que separa el reportatge del documental o d’altres gèneres. I en esta línia trobem projectes més immersius, en què el consumidor pot ser un autèntic protagonista de la història. És el cas de ‘Storming Juno’, on podem interactuar i menejar-se, literalment, en el que va ser un dels trams del Desembarcament de Normandía, mentre coneixem la història i els protagonistes d’este fet històric.

O el més modest, però no menys interessant, ‘Catacombes’, on entres en el subsòl del París més desconegut, fins i tot per als mateixos parisencs.

 Excedir-se?

Clar que també hi ha professionals que volen arribar més lluny i, d’aquesta forma, ens trobem amb el gaming, o el que és el mateix, com fer d’una història periodística un joc. Hi ha projectes que ens intenten contar la pirateria a la costa somalí, com és ‘Cuththroat Capitalism’, però que no deixa de ser un joc de capturar baixells sense cap informació interessant; o ‘Gaunging your Distraction’, on hem de conduir mentre enviem missatges de mòbil, amb la intenció d’alertar dels perills d’anar al volant mentre emprem el telèfon.

Entre l’impossible i el possible

Però hi ha documents encara més ambiciosos. És el cas de ‘The Polar Sea’, on ens adentrem en els efectes del canvi climàtic a l’Àrtic en una experiència de televisió, web i fins i tot d’aplicació mòbil.

Tots els exemples van ser motivadors per conèixer totes les ferramentes que podem emprar i contar amb elles una gran història. Però, amb els peus al terra, tal vegada nosaltres no tingam mai darrere al The New York Times o a Arte per donar suport financer i temporal a cap projecte semblant.

Amb tot, el coneixement és un bon element per adaptar grans idees a les nostres necessitats. I d’això ens va parlar Asun Pérez, qui va fer este màster l’any passat i que va desenvolupar com a treball final, i amb els seus propis recursos, un reportatge molt visual i complet sobre el món del tatuatge a Castelló amb el títol ‘Tinta y piel en Castellón’.

SEO o SEM, eixa és la qüestió

Perdre’s en Internet és d’allò més fàcil ja que el contingut a la xàrcia és inabastable. Per això, el periodista digital ha de manejar els mecanismes per a que el seu treball siga visible. I ben visible, sobretot, al gran aparador de Google (eixe semidéu omnipresent, que copa més del 95% de les recerques).

Posicionar-se als cercadors és la manera. És a dir, que qualsevol que entre a la xarxa i clique el que vol, tinga en pantalla d’inici el nostre treball. Això s’anomena SEO, que és l’acrònim en anglés de Search Engine Optimitzacion. I el SEM seria pràcticament el mateix però amb mecanismes de pagament (Google Adwords).

A UjiNouCom, a este post, us parlarem de la modalitat gratuïta. Per a aconseguir estar a la pàgina d’inici hi ha uns mecanismes que el periodista David Hernández ens ensenya a una sessió de Periodisme Digital. Uns trucs per a augmentar la nostra notorietat a la web.

L’ànima mater de Nomepierdoniuna ens diu que el primer és fer uns continguts de qüalitat, estructurats de manera visual i atractiva. I, a més, han d’anar acompanyats de les paraules claus. Este concepte trobem que és esencial. En negreta posarem tots aquells sustantius o noms propis que pensem que el potencial lector escriurà a la barra de recerca quan vullga trobar una entrada. Són els tags.

El Google Trends és una ferramenta, debades, d’ús molt senzill, que podem gastar per a vore quines son les paraules que tenen més èxit de la temàtica que ens interessa. Ahí vorem gràficament quines son les millors per al nostre posicionament. Les paraules claus tenen tres categories: clau, genèrica i secundària, segons la seua importància. Els nostres titulars i les entradetes han de contindre-les; i després també al text.

Els nostres articles han de portar enllaços que els donen més riquesa. Conduiran al lector que vulga saber més fins a les fonts o fins altres cròniques. És interessant també que eixos enllaços els duguen a altres continguts propis per a no perdre’ls com a lectors.

De tot açò vam fer una pràctica al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI. Vam analitzar el posicionament SEO de Valencia Plaza i Jot Down. Dos publicacionas ben diferents: un diari econòmic i una revista cultural. I van tractar de desxifrar quines son les claus del seu èxit a la xarxa.

D’analògics a digitals

La primera sessió de Redacció Periodística Digital ha estat traumàtica, almenys per als tres periodistes analògics sotasignats. Sabem el que és notícia, com s’ha de titular i escriure amb coherència. Tenim els what, who, when, how, where i why assimilats. Però el repte que ens planteja la professora Sònia González ens deixa descol·locats.

Hem de crear, en grup, un cibermitjà i que estiga operatiu… en tres hores!!! Afortunadament, en la distribució de la plantilla compartim experiència amb tres graduades en comunicació audiovisual.

No ens coneixem d’abans però en cinc minuts distribuïm feines. Elles, Tamara Gascó, Tamara Villena i Alicia Arnau obrin un blog, un canal de Youtube, un perfil de Facebook i un compte de Twitter. Nosaltres tres, gravem amb un iphone una roda de premsa impostada, escribim les prèvies i comencen a introduir continguts a les xarxes socials.

No direm que el treball resultant siga per a un Pulitzer però vam eixir del pas. Vam respectar la feina de tots i vam treballar en equip. Vam crear Info al Dia Uji. Però, sobretot, ens va obrir els ulls sobre les deficiències i les virtuts de cadascú. En eixe sentit la lliçó queda apresa i UjiNouCom és el resultat. Un treball acadèmic que aporta informació sobre el màster de noves tendències en comunicació de l’UJI

Hem aplicat la hipertextualitat; és a dir que els textos tenen enllaços exteriors que enriqueixen la nostra informació. També la multimedialitat en penjar un vídeo i acompanyar-lo de text. La interactivitat està garantida, ja que els usuaris poden intervindre i penjar les seues opinions. I, per últim, està l’autoria col·lectiva.

Són els quatre preceptes que distingeixen un cibermitjà. Per a nosaltres un primer pas cap al periodisme digital. Ens voleu acompanyar en este camí?