Tamara Villena i les «celebrities»

Tamara Villena vol explorar com les celebrities es converteixen en líders d’opinió en les xarxes socials. Per això, en el seu treball final de màster iniciarà una investigació de quins són els temes triats pels famosos per a dir la seua en Facebook, Twiter, Instagram… La seua intenció, com explica també a UjiNouCom, és explorar com el fenònem fan actúa com un ventilador a l’hora de que les idees o els pensaments de les persones conegudes inicien un recorregut i posterior ampliació en Internet.

En el seu treball de final de grau de Comunicació Audiovisual al campus de Gandia va començar a investigar este assumpte. I ara, després del primer quadrimestre del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, ha madurat la idea. Una de les línies que més li interessen és saber com els polítics utilitzen les xarxes socials per a transmetre el seu missatge.

Xarxes socials i democràcia… o la pervivència de l’escletxa digital

Milloren les xarxes socials la democràcia? En un temps de desafecció dels ciutadans per la política la pregunta és recurrent. Pot Internet millorar els mecanismes de participació en la vida pública? Són preguntes a les quals intenten donar resposta alguns dels investigadors en matèria de periodisme i les corrents d’opinió al respecte resulten variades.

Els ciberutòpics creuen que les xarxes socials canviaran els mecanismes democràtics i ho faran per a bé. És el cas de Castells, qui assegura que les xarxes reconfiguren la situació i potencien l’exercici de contrapoder per part dels ciutadans. I posa com exemples d’això la Primavera Àrab o el Moviment del 15-M a Espanya. Shirky, en la mateixa línia, assegura que Internet és més democràtic de per se ja que qualsevol pot penjar les seues opinions i que arriben a milers de persones.

Els ciberescèptics, com Loader i Mercea, diuen que les xarxes no són democràtiques sols pel fet d’existir. Morozov i Galdwell van un pas més enllà i asseguren que els vincles participatius en les xarxes són, en realitat, fràgils, ja que aquells que es mobilitzen online és possible que no ho feren al carrer on una càrrega policial pot trencar-los el cap. I, a més, estos autors alerten que els dolents també poden utilitzar Internet per a manipular, per a fer mal…

Per últim, una corrent d’opinió mixta és la que dóna suport que les dos teories anteriors es poden barrejar i establir una dialèctica entre canvi i continuitat. Són algunes de les últimes investigacions que ens descobreix el professor Andreu Casero, a l’assignatura Anàlisi i Investigació dins del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

Casero assegura, com recollim a UjiNouCom, que Internet i les xarxes donen més facilitats per a accedir a més volum d’informació. I des d’eixe punt de vista podria augmentar la participació política i democràtica. Però, conforme diu Bimber, que hi haja eixe més fàcil accés no significa que el ciutadà ho assimile perquè hi ha molts que no processen tot eixe volum informatiu per a convertir-lo en coneixement. De fet la hiperabundància informativa pot comportar perills ja que, entre tanta quantitat, qualsevol es pot perdre en la xarxa.

L’excés d’informació també pot crear deterioraments cognitius, com asegura Carr, en el sentit que ja no caldria memoritzar res perquè tot està en internet. Pot fragmentar el públic que acabaria consumint això en el que creu prèviament i no més i, per últim, podria impulsar un predomini de la imitació i la repetició (Boczkowski).

L’entorn digital, com recalca Casero, necessita també de noves competències tècniques i cognitives, més complexes quan més volen avançar. Però no tots els ciutadans disposen d’estes competències. Per diverses raons: per factors educatius però també socioeconòmics i demogràfics; inclús per la falta de temps. Una reflexió que ens condueix a pensar que internet podria ser una font de noves desigualdats socials i no un mitjà tan democràtic i democratitzador com seria d’esperar ja que, en l’actualitat a Espanya, encara deixa fóra aproximadament el 50% de la població. Són el que estan separats per l’escletxa digital

Barack Obama i Pablo Iglesias… units per les xarxes socials

Qui no ha escoltat que Podemos està vinculat amb Veneçuela? Pablo Iglesias-Hugo Chávez, Hugo Chàvez-Pablo Iglesias. No serà des d’esta tribuna que és UjiNouCom on es confirme o refute la teoria que vincula la formació del cercle morat amb el «chavisme». Ací volem mostrar que el partit que va primer en intenció de vot directe en les últimes enquestes del CIS té semblances raonables amb altre líder americà de característiques ben diferents: Barack Obama.

La convergèncis dels dos està en la utilització de les xarxes socials com la clau de l’èxit electoral. Internet va coronar, als Estats Units, el primer president negre en 2008 i a Espanya va posar a la primera línia de la política Pablo Iglesias en aconseguir 5 parlamentaris en les últimes eleccions europees.

D’eixa fòrmula de l’èxit ens ha parlat el professor de la Universitat de València Guillermo López al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI. Dos casos paradigmàtics, cadascú al seu àmbit, que s’han convertit en objecte d’estudi. I han deixat constància del poder de la xarxa en la vida pública per tot arreu.

Els equips de campanya dels dos (abans els d’Obama amb la creació de MyBarackObama.com) han estat uns visionaris. A Podemos, en les últimes europees van posar a treballar en les xarxes a 15 jovens que van aconseguir eclipsar la presència en Internet dels candidats del PP (Miguel Arias Cañetes) i del PSOE (Elena Valenciano). Van dissenyar una teranyina que ha obert els ulls als altres partits per a que es plantegen canvis d’estratègia a l’hora d’abordar campanyes electorals.

Com recalca el professor Guillermo López, a la classe d’Anàlisi i Investigació, els polítics han experimentat tres fases respecte de la seua intervenció i ús de Facebook, Twiter, Youtube,…Primer ho ignoravem, després ho temien i ara ho intentem incorporar. Com a mostra el Partit Popular de cara a les próximes eleccions autonòmiques i locals, que se celebraran previsiblement en maig de 2015. I qui ja ha anunciat una campanya forta en les xarxes, on vol involucrar tots els seus simpatitzants i militants i usuaris d’Internet per a que facen campanya personalitzada per a ells.

Campanya de manual amb missatges clars, precissos i breus.Vorem què passa en els pròxims mesos. Suposem que els responsables de campanya de totes les formacions polítiques estan mans a l’obra. Saben que la joventut ha abandonat els mitjans en paper per a informar-se i, en bona mesura, també la ràdio i la televisió. Però els jovens son només una proporció de l’electorat. I altres estudis continuen corroborant que, encara hui, la televisió tradicional és el mitjà amb més capacitat de penetració per a totes les capes socials.

La globalització i la mercantilització del missatge

Convergència de mitjans, periodisme, “Brand Journalism” i marketing. Quatre termes que ara s’encerclen en el trencaclosques del periodisme dins d’un context de comunicació global on tot el món pot dir la seua.

Un encaix que per a uns és el futur del periodisme, l’eixida, i que per a d’altres és el debat entre la puresa de la pràctica periodística i el marketing. I enmig de la lluita, el contingut. Eixe terme que amb l’evolució dels gabinets de comunicació, incorporant pas a pas les noves tecnologies, ha originat l’emigració de periodistes cap als gabinets comunicació de les empreses, que volen dir la seua i volen vore reproduït el seu missatge als mitjans tradicionals tal com elles l’han elaborat (mitjans guanyats). El public llig el contingut com una notícia més creïble i, per tant, és més fàcil de guanyar. Ens trobem davant la desintermediació. Este va ser part del debat que vam viure a l’assignatura de Redacció Periodística Digital, dins de la classe dedicada a l’evolució dels gabinets de comunicació i que ara vos acosta Ujinoucom.

Les webs de les empreses , les institucions i les organitzacions passen a ser distribuïdors de continguts: audios, fotos, notícies, vídeos i , fins i tot, retransmissions en streaming o amb el seu propi canal de televisió online. Per cert, alguns exemples els podeu trobar ben a prop. Escorcolleu en els apartats de premsa o multimèdia dels webs del Villarreal CF i el CD Castelló.

Suports i canals, que s’escolen enmig de la crisi del sector periodístic i la desertització laboral de les redaccions. Noves ferramentes per al periodisme de marca. Ací en teniu uns exemples ordenats en una escala de més a menys alhora de fer vore la marca o empresa que representen i que els divideixen en Media Brand i Independent Media Brand (parlen del sector, no de l’empresa o els seus productes, per a guanyar-se la complicitat del públic). Feu click sobre les webs:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tornem al debat. És periodisme el Brand Journalism ? És periodisme lliure? Respon a la vella màxima que diu que la notícia és allò que no es vol que es conte? És un periodisme interessat? És un fenòmen imparable? És publicitat encoberta? On està la línea entre el Marketing de continguts i el Brand Journalism? De tot això i més vam debatre el el Màster de nous processos i tendàncies en comunicació de l’UJI. Vols dir la teua?

Infografies a l’abast de tots

Font: Infografías.org

Com fem de forma habitual al nostre blog UjiNouCom, oferim la nostra visió i informació sobre les sessions que es desenvolupen dins del màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

En estos moments de sobrecàrrega informativa on, de vegades, els temes són densos i difícils de comprendre i on, paral.lelament, el públic busca rebre eixa informació de forma senzilla i consumint el menys temps possible, les infografies són fonamentals per transmetre determinats missatges

Moltes vegades el periodista ha de saber elaborar-ne, i per això Internet disposa de ferramentes útils i, la majoria, gratis per fer una presentació clara de continguts i visualitzar determinades dates.

D’elles ens va parlar la professora Sara Ortells en l’assignatura Innovació Periodística. Durant dos sessions vam conèixer i experimentar amb algunes de les ferramentes més solvents i intuïtives que, ara per ara, hi ha a la xarxa.

Exemples de ferramentes per crear infografies 

• Infografies clàssiques

1. Piktochart: Una eina que permet crear gràfics de tots tipus, fins i tot contar històries amb un disseny molt atractiu.
   

   Font: Piktochart

2. Infogram: També permet fer infografies, més senzilles que l’anterior ferramenta, però igualment interessants i amb un millor disseny que les que ens ofereixen les que venen per defecte als sistemes d’escritura com Word o Drive.
   

   Font: Infogr.am

3. Visme: Ferramenta semblant a l’anterior que et permet combinar infografies i donar diferents informacions en un mateix espai visual.
   

   Font: Visme

• Timelines

1. Line: Amb ella pots fer un relat temporal vertical.
   

   Font: Line

2. Timetoast: Et permet visualitzar un relat temporal en horitzontal.
   

   Font: Timetoast

• Fotografies interactives

1. Thinglink: Ferramenta per fer fotografies interactives. Dins de la imatge apareixen circulets en els quals pots incloure informació o enllaços a altres artícles, fotografies o vídeos. Estes són les vinyetes i homenatges dels il.lustradors habituals de El País als treballadors de Charlie Hebdo, amb les quals vam intentar treballar. Per vore-les amb els efectes d’interactuació cal clicar en elles.

• Mapes interactius

1. Tourbuilder: Pots elaborar mapes per mostrar informació de forma senzilla. Poses un punt i la ferramenta te’l localitza en el mapa i en ell pots afegir la informació que vulgues. Després pots marcar-ne un altre i fer el mateix, amb la qual cosa et genera un recorregut amb la documentació temporal o geogràfica que vulgues contar.
   

   Font: TourbuilderStoriy Maps:

2. Story Maps: Et permet les mateixes funcions que l’anterior ferramenta però és més útil per localitzacions més concretes. En ella s’utilitzen més les fotografies per il.lustrar cada marca dins del mapa.
   

   Font: Story Maps

• Vídeos interactius:

1. Kettle Corn: Amb esta ferramenta pots, a partir d’un vídeo ja editat, afegir la informació addicional que necessites perquè vaja més enllà del relat purament audiovisual. Pots incloure en un frame determinat contingut de valor, enllaços, fonts de Wikipedia, fotografies i altres elements per enriquir-lo. Ací vos deixem un tutorial sobre este sistema pensat exclussivament per a periodistes.

Ferramentes per usuaris de xarxes socials o blogs

En estos moments on l’ús de les xarxes socials i blogs s’ha generalitzat entre tot el públic, cal oferir també d’altres ferramentes més senzilles per a aquells que no són periodistes i volen o necessiten fer visuals les dades que tenen entre mans.

Al respecte, el digital manager del Grupo Planeta, Jordi Hernández, ens presenta algunes webs d’utilitat en l’article Cómo hacer infografías atractivas sin Photoshop del blog Estrategias de Marketing que las personas disfrutan. En ell ens recomana 12 ferramentes:

Exemples de bones infografies

I si volem visualitzar algunes d’estes infografies de qualitat ja fetes per tindre un referent, resulta interessant el portal infografías.org. En ell es fa una selecció de les millors formes de visualitzar dades que es donen a qualsevol publicació: revistes, diaris o simplement a Internet.

Hi ha un apartat per enviar les teues infografies i ells fan una tria d’aquelles que consideren més addients a la temàtica o de major qualitat. Estes són algunes de les últimes que han publicat:

Font: infografias.org

Font: infografias.org

Font: infografias.org

Una altra font on podem vore bones infografies és el perfil de Twitter o Pinterest del periodista i professor especialitzat en visualització de dades Antonio Delgado. 

Ell ja va estar a este màster, i ens va explicar fil per randa com ha de fer-se un bon periodisme de dades. També va parlar de la importància d’emprar alguns trucs i programes perquè esta tasca no siga un mal de cap per als professionals de la informació que, moltes vegades, tenim un autèntic ball de números informatius que no sabem com plasmar perquè els usuaris ho entenguen.

El reportatge que et fa protagonista de la història

Ja ens hem acostumat en este màster de noves tendències en comunicació de l’UJI a escoltar conceptes com transmedialitat, crossmedialitat o el quasi forçat storytelling. Però estes paraules, darrere de les quals sol haver-hi un grup de professionals especialitzats en cada àrea, si no tenen ha una bona història que contar a l’usuari… no tenen res.

I el gènere on millor es pot vore aquesta premisa és el reportatge. D’ell i de les seues noves tendències multiplataforma ens va parlar Sònia González al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI, i volem donar el nostre parer des d’UjiNouCom.

Què ha de tindre un bon reportatge tradicional?

• Una bona història.
• Una adequada estructura.
• Informació correcta, contrastada i transparent.
• Una forma de contar eixa història que enganxe al lector.

Què ha de tindre un bon reportatge trans o cross media?

Com va quedar palès a la sessió de l’assignatura Periodisme Digital, l’essència del periodisme ha de ser la mateixa, l’únic que canvia és que podem fer ús de molts més recursos i plataformes per arribar al nostre usuari i que se senta part particular d’eixa història, conte o narració que desitgem donar a conèixer.

Vos imagineu sentir-vos dins d’una allau de neu o d’un incendi devastador? doncs això és el que aconsegueixen reportatges com ‘Snow Fall’, del The New York Times; o ‘Firestorm’, del The Guardian. Sense perdre mai de vista l’esperit clàssic alhora que el transmèdia, també podem assabentar-se de tot el que envolta i va envoltar el cas d’Edward Snowden amb el reportatge ‘NSA Files’, també del The Guardian.

Arriscar?

Però sempre hi ha professionals que aposten per anar més enllà i caminar sobre la línia difusa que separa el reportatge del documental o d’altres gèneres. I en esta línia trobem projectes més immersius, en què el consumidor pot ser un autèntic protagonista de la història. És el cas de ‘Storming Juno’, on podem interactuar i menejar-se, literalment, en el que va ser un dels trams del Desembarcament de Normandía, mentre coneixem la història i els protagonistes d’este fet històric.

O el més modest, però no menys interessant, ‘Catacombes’, on entres en el subsòl del París més desconegut, fins i tot per als mateixos parisencs.

 Excedir-se?

Clar que també hi ha professionals que volen arribar més lluny i, d’aquesta forma, ens trobem amb el gaming, o el que és el mateix, com fer d’una història periodística un joc. Hi ha projectes que ens intenten contar la pirateria a la costa somalí, com és ‘Cuththroat Capitalism’, però que no deixa de ser un joc de capturar baixells sense cap informació interessant; o ‘Gaunging your Distraction’, on hem de conduir mentre enviem missatges de mòbil, amb la intenció d’alertar dels perills d’anar al volant mentre emprem el telèfon.

Entre l’impossible i el possible

Però hi ha documents encara més ambiciosos. És el cas de ‘The Polar Sea’, on ens adentrem en els efectes del canvi climàtic a l’Àrtic en una experiència de televisió, web i fins i tot d’aplicació mòbil.

Tots els exemples van ser motivadors per conèixer totes les ferramentes que podem emprar i contar amb elles una gran història. Però, amb els peus al terra, tal vegada nosaltres no tingam mai darrere al The New York Times o a Arte per donar suport financer i temporal a cap projecte semblant.

Amb tot, el coneixement és un bon element per adaptar grans idees a les nostres necessitats. I d’això ens va parlar Asun Pérez, qui va fer este màster l’any passat i que va desenvolupar com a treball final, i amb els seus propis recursos, un reportatge molt visual i complet sobre el món del tatuatge a Castelló amb el títol ‘Tinta y piel en Castellón’.

Rosa Berganza, professora de la Universidad Rey Juan Carlos

Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid, ens explica una investigació pionera sobre el comportament i la influència dels periodistes arreu del món.

Jornada Transmèdia

Pedro Lainez i César Martí, ponents de la primera jornada Transmèdia celebrada a la Universitat Jaume I, ens acosten a este nou univers mediàtic global tant des del punt de vista de la creació com de la producció.

Què falla en el vídeo digital?

Hem descobert Mario Viciosa i ens encanta! Fa un periodisme original i innovador en elmundo.es, on sembla que li han donat mànega ampla per a exercir ciberperiodisme. Es posa davant de les càmeres i ofereix espectacle informatiu, com si fóra un mag de les noves tecnologies. Este jove periodista digital podria ser l’excepció que confirma la regla. I és que la majoria de capçaleres espanyoles, encara en l’actualitat, no s’han adaptat a la multimedialitat que exigeix el nou consumidor de continguts informatius.

D’això parlava el professor Pere Masip, en un article fa 9 anys. I si el llegim ara podriem subscriure quasi punt per punt el que diu. En algunas certezas y muchas dudas repassa la inmersió dels mitjans tradicionals en les noves tecnologies. I d’ahí podríem concloure que la majoria va optar per penjar en Internet el contingut que feien en paper i poc més.

La professora Alba Camañas, en una classe en Periodisme Digital que analitzem des d’UjiNouCom, ens recorda que l’essència del periodisme ha de ser la mateixa però canvien les ferramentes i hem de saber manejar-les. Camañas diu que els continguts digitals es caracteritzen per la hipertextualitat, l’actualització en renovació continua i la interactivitat; es a dir que l’usuari puga votar si li agrada o no. Ara mateix veiem els videos digitals, que han augmentat la seua presència però sense qualitat. Ni d’imatges ni tampoc de continguts.

Què està fallant? Tenim l’ample de banda i les condicions tecnològiques. Ahí està el repte del nou periodisme que es trasmet al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI: trobar l’escletxa diferencial per a que els nostres continguts siguen atractius en la xarxa. I que els nostres vídeos no seguisquen els preceptes tradicionals, sinó que utilitzen les moltes ferramentes actuals.

Fernando Sabés, professor de la UAB

Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens parla dels reptes i les oportunitats del ciberperiodista.

Be transmedia my friend

Alumnat del Màster a la Jornada Transmèdia

No, la frase del titular no és l’original. L’original era de Bruce Lee i parlava de ser aigua. Element que flueix i s’adapta. I d’això precisament ens parla l’univers comunicatiu transmèdia, al qual es va dedicar una  jornada al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI amb les ponències de Pedro Lainez i César Martí.

Del vell al nou món

Tots hem vist un riu i el seu discórrer cap a la mar. Pot ser, fins i tot, com un afluent s’aboca al gran cabdal. I si ampliem el mapa, podríem  vore ponts, canals, séquies i reguers amb diferents direccions. És a dir, un conglomerat d’interconnexions amb un punt comú, l’aigua, la història, el contingut. Passem d’un riu, a molts corredors d’aigua. Passem d’una única història, a una història feta a gallets que adoben i fan florir tot un univers al voltant de la història principal.

Pedro Lainez

Els nostres canals, els nostres mitjans, amplíssims: xarxes socials, apps, webseries, gamificació … Els suports també ho són: ordinadors, tablets, smartsphones, ipods…  Connexió multidireccional, amb el nexe comú de la història. Hem creat un univers, un terreny fèrtil on l’espectador, treballa i participa (engagement), i a més ho fa en comunitats de fans, com en les cooperatives, que juguen, parlen i on els seus membres interactuen.

És la conseqüència del pas de l’era analògica a la digital. Ja no sols reguen aquells que estan al costat del marge del riu, la fertilitat va més enllà i pot donar fruits abans que arribe la gran història. Noves maneres de contar que ja exploten el Marqueting i al Branded Content.

Un nou paisatge, que cal abordar des de l’inici amb estratègia transmèdia i amb la participació de noves professions, que s’incorporen i es complementen en la producció de continguts.  Tota una esperança de treball futur. Però cal una mentalitat oberta i predisposada al canvi. La majoria dels nous espectadors són joves criats en l’àmbit digital.

Fins ací, el paisatge i l’univers és idílic, perquè la terra cal treballar-la, i això requereix fonts de finançament. Tema que abordà César Martí.

Javier Marzal i César Martí

L’esperança, sobretot per als joves creadors, està en les noves ferramentes digitals que permeten fer continguts low-cost.

A les fórmules tradicionals de finançament també s’afegeix el crouwdfounding. Una combinació per a crear i contar històries que generen l’interés d’altres inversors per acabar de desenvolupar la idea.

Eixe és l’altre missatge, cal fer-se visibles, aprofita els recursos a l’abast, siguen grans o xicotets, però cal llançar-se i ser proactiu. Això sí, l’important és la història, l’aigua, que contes (sense aigua no hi ha vida), deprés cal adaptar-se als suports i canals com el riu ho fa al terreny per on passa. Be water my friend.

Les reflexions que ens fem ara des d’UjiNouCom són:

* És la producció transmèdia exclusivament de ficció o publicitari?

* És possible fer històries transmèdia en la realitat periodística?

* Sols seria possible per a grans reportatges, documentals o grans temes?

* Fins a quin punt es pot fer gallets la realitat per a convertir-la en un univers?

* On está el límit entre transmèdia i crossmèdia?

Et convidem a participar. Què penses?

Facultat d’Humanes. Aula Magna

Les tendències d’investigació en comunicació

És clar que qualsevol investigació no pot extreure’s del seu context social. Els investigadors actuals no viuen dins d’una bambolla i, per això, centren els seus interessos en les noves fórmules i ferramentes comunicatives, com són les xarxes socials i el boom dels mitjans en Internet.

Són les dos temàtiques que el món de la investigació està practicant a Espanya en comunicació en estos moments. D’elles i dels seus mètodes va parlar José Luis Piñuel, Catedràtic en Comunicació en la Universitat Complutense de Madrid i un dels referents en les Metodologies d’Investigació i Comunicació a nivell internacional. Ho va fer al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i nosaltres ho arrepleguem a UjiNouCom.

Una investigació que, segons el professor Piñuel, és imprescindible si volem desenvolupar qualsevol projecte de qualitat. Així, cal investigar amb la mateixa intensitat, tant si anem a preparar un congrés o seminari, com per fer una tesis, un treball de fi de màster o un projecte d’I+D.

Investigar sobre la investigació

I per saber com està investigant-se, el que cal és fer una altra investigació -cercle viciós que no tindria mai fi-. Però és això el que ha estudiat José Luis Piñuel i el seu equip des del 2007 a través d’anàlisis universitàris i de mercat en comunicació; amb revistes font de comunicació; i en dos congressos de l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació (al 2013 a Segovia i al 2014 a Bilbao).

Mitjans, estudis i institucions on s’han aplicat objectius, camps metodològics, dades i tècniques amb les quals hem d’anar familiaritzant-nos. Encara que ens queden llunyans termes com dades categorials o paramètriques… a poc a poc anirem, per gust o per necessitat, fent-se amb elles, tot i que assumir-les durant una sessió és una tasca que, pensem, a la majoria dels alumnes d’este màster ens ha resultat prou complicada.

Amb el creuament d’elements, Piñuel conclou que dins dels estudis sobre comunicació  es tendeix a aplicar més la descripció i explicació d’una realitat que a l’avaluació social; que els investigadors abasten més l’àmbit documental i que s’arrisquen poc a experimentar; que se sol analitzar un document, el contingut i el seu discurs, per davant de fer entrevistes o discusions de grup; i que no es fa l’esforç de barallar fonts, mètodes i dades.

O el que és el mateix, que tot i que analitzem fenòmens socials canviants i sense patrons establerts, l’investigació encara s’ancora a elements tradicionals sense arriscar-se a experimentar, a treballar en el món real de les enquestes i en la vitalitat d’una societat que encén els mitjans de comunicació més que mai a través de les xarxes socials.

Noves vies d’investigació que, tal vegada, siguen necessàries per justificar els nous perfils professionals que demanda una societat que vol participar en el discurs comunicatiu.

Els periodistes… som iguals arreu del món?

Un periodista espanyol influeix d’igual forma que un xinés en la visió i transformació de la societat i de tot allò que l’envolta? Tenen els mateixos valors? Quin grau de confiança tenen els periodistes en les institucions que els donen les informacions i de quina forma la traslladen als receptors?

Són preguntes que, de segur, ens hem plantejat els professionals de l’informació i que s’intenten i s’intentaran resoldre dins d’un treball pioner en aquest àmbit: Worlds of Journalism Study, en el qual participa Rosa Berganza, doctora en Ciències de la Informació i professora de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid. D’ell ens va parlar al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI i les seues principals conclusions les arrepleguem a UjiNouCom.

Sobre estes qüestions, ella i el seu equip han elaborat un primer estudi del 2007 al 2011 en tot el món, des d’Alemanya fins a Egipte. Han fet enquestes a periodistes de 413 mitjans de comunicació de 21 països. Mentre que ara està fent-se un altre estudi més ambiciós (fins març de 2015) amb entrevistes a professionals de la informació de 80 països.

Molts dels elements d’estudi poden aplicar-se a l’assignatura d’Anàlisi i Investigació de la Informació Periodística,  però el més interessant serà comparar els dos períodes, pel que fa als efectes en els resultats de la crisi mundial actual i de la major visibilitat i crítica cap als casos de corrupció política que, per exemple, estan donant-se al nostre país.

Primera Onada: els periodistes no influïm tant com voldríem

D’este primer període d’investigació, la professora Berganza extreu algunes
conclusions:

• Els periodistes tenen poca confiança en els partits polítics i en els polítics, d’entre altres institucions on s’inclouen el parlament, el govern, poder jurídic, policia i exèrcit.
• No obstant això, el nivell varia segons els països consultats. En general, els països en desenvolupament són els que compten amb periodistes més desconfiats en la gestió dels seus polítics. Amb tot, dins d’esta primera onada d’estudi, resulta cridaner com els periodistes xinesos tenen major confiança en els seus polítics i en el seu Govern que a altres zones amb major llibertat de premsa, el que també ens fa dubtar de la fiabilitat de les seues respostes o el grau d’opressió al qual estan sotmesos.

• També cal recalcar que els periodistes dels països occidentals mostren igual o major confiança en les institucions que la població en general. Amb la qual cosa, sembla que la capacitat d’influència del periodista es dulieix entre la ciutadania, tot i que som o hauriem de ser els principals transmissors de la tasca que fan les institucions.

Segona onada: la desfeta dels mitjans informatius

Del segon període d’anàlisi encara no hi ha cap conclusió, però el que si han trobat els investigadors són certes tanques a l’hora de determinar en quin mitjà i a qui preguntar:

• Estem davant un moment històric canviant, amb nombrosos mitjans de comunicació que desapareixen  i que estaven presents en la primera part de l’anàlisi. Així i només a nivell nacional, entre 2008 i 2013 s’han produït 9.500 despatxaments de persones relacionades en l’àmbit comunicatiu i s’han hagut de tancar 284 mitjans. Una sagnia que dificulta la tasca investigadora.

• A més, també cal parlar del boom dels mitjans de comunicació a Internet, alguns dels quals són de naixement proper i que caldria tindre en compte en la investigació.
• I un altre entrebanc, ara per ara, és saber qui és i qui no es pot considerar periodista, perquè la professió cada vegada és més ambigüa i moltes voltes no es demana el títol per exercir. A més, no hi ha cap registre ni sobre el nombre de professionals ni sobre els mitjans, amb la qual cosa una de les ferramentes fonamentals és l’Agenda de la Comunicació, encara que no recull totes les dades necessàries.

Amb tot, es calcula que hi ha entre 15.000 i 18.000 periodistes en actiu a nivell nacional que podrien formar part de les diferents enquestes que estan fent-se o se’ls faran per comparar els resultats amb la primera onada.

De segur que els factors polítics i econòmics de cada regió extreuen valoracions ben diferents, però del primer estudi ja hi ha un tret global dels periodistes arreu del món: en principi, tots busquem l’objectivitat en la nostra feina… per això se’ns dóna més o menys credibilitat i per això hauriem de continuar apostant per ella, encara que les circumstàncies cada vegada ho facen més difícil.

Ciberperiodisme: l’escletxa és el futur

Has dibuixat un somriure o t’ha semblat un titular vell i caducat? Pertany, com pots vore, a un teletip d’EFE de l’any 81, publicat a un diari de Pamplona. La frase va ser enunciada per l’editor alemany Fredich Burrhardt, president de l’IFRA (Associació d’Editors Europeus) en el marc d’unes jornades sobre tecnologia periodística, celebrades a la capital navarresa. Però més enllà de la teua reacció, el cert és que inclou tres paraules clau: periodistes, futur i computadores. D’això precisament ens parlà, Fernando Sabés, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, a l’assignatura Innovació Periodística, del duel entre la participació ciutadana i el ciberperiodisme. I val a dir que començà amb tot un postulat optimista: El periodisme té futur. Saber com trobar el camí cap eixe pervindre és el que pretenem acostar-vos ara a UjiNouCom.

La Web 2.0

No hi ha dubtes que el futur està en el món de la Web 2.0. Un món global sotmés al sufixe «-itat»: interactivitat, versatilitat, multimedialitat, transnacionalitat, transtemporalitat, hipertextualitat… És a dir, un balcó obert al planeta i al qual sembla que molts mitjans de comunicació tradicionals encara no saben com abocar-se davant les rutines canviants dels usuaris.  A Internet, triomfa la gratuïtat a l’hora de consumir, la derrota és el clic que t’abandona perquè ja no interesses  o no tens credibilitat (un altre «-itat»), la victòria pot ser per a un àudio o un vídeo i no per a un article, diguem-ne, clàssic. Un món més democràtic, que no acaben d’atrapar les grans empreses de la comunicació, les quals a voltes cauen en el parany o l’esclavitud de rendir-se als  gustos, en forma de visites, dels usuaris, a l’hora de triar els continguts. La web 2.0 també és un món a l’abast de tots, professionals de la informació o no. És a dir, tota una selva mediàtica, carregada de molt de soroll, on el periodista, ara ciberperiodista, ha de trobar l’escletxa que el guie cap al camí d’eixida i no quedar-se fora de joc. Les regles són clares, segons Fernando Sabés: les bones maneres de fer periodisme davall els criteris d’incloure, excloure, jerarquitzar, contrastar, documentar i saber contar la informació.

És el camí del ciberperiodisme, d’un ciberperiodisme obert  a les noves maneres de fer – recordeu els «-itats»?-  per a oferir un producte total, viu i en constant adaptació a una realitat canviant. La manera de vèncer al més perillós de tots els paranys i de tots els sufixes esmentats abans: la gratuïtat a la qual volen abocar-nos. No ens paguen sols per saber fer-ho, sinó per saber com fer-ho; és a dir, per saber comunicar i informar i per saber com comunicar i informar en cada moment. Més encara si saps reciclar-te amb aprenentatges sobre innovació periodística com els que ens està aportant el màster de noves tendències en comunicació de l’UJI.

La tecla enter no és la fi

Si has trobat el camí, ara has de saber mantindre’l net i clar, perquè, quan publiques amb la tecla enter, comença un nou viatge. Has de saber moure’t en l’altra selva de la web 2.0: les xarxes socials. No pots abandonar. Has d’estar present, ser actiu, conversar amb els usuaris, saber relacionar-te, acceptar i encaixar els colps i respondre com cal. Un treball intens i constant per tal que la teua escletxa passe a ser una marca personal i que com a ciberperiodista et llaures un futur dins del soroll de la selva d’Internet. Allò que la gent del marqueting diria un nínxol de mercat, però parlar de nÍnxols i futur resulta xocant. Busca allò que t’agrada, que domines, i camina amb les passes fermes i rigoroses del periodisme fins a trobar el camí, el clevill, l’escletxa que deixe passar la llum del teu futur.

SEO o SEM, eixa és la qüestió

Perdre’s en Internet és d’allò més fàcil ja que el contingut a la xàrcia és inabastable. Per això, el periodista digital ha de manejar els mecanismes per a que el seu treball siga visible. I ben visible, sobretot, al gran aparador de Google (eixe semidéu omnipresent, que copa més del 95% de les recerques).

Posicionar-se als cercadors és la manera. És a dir, que qualsevol que entre a la xarxa i clique el que vol, tinga en pantalla d’inici el nostre treball. Això s’anomena SEO, que és l’acrònim en anglés de Search Engine Optimitzacion. I el SEM seria pràcticament el mateix però amb mecanismes de pagament (Google Adwords).

A UjiNouCom, a este post, us parlarem de la modalitat gratuïta. Per a aconseguir estar a la pàgina d’inici hi ha uns mecanismes que el periodista David Hernández ens ensenya a una sessió de Periodisme Digital. Uns trucs per a augmentar la nostra notorietat a la web.

L’ànima mater de Nomepierdoniuna ens diu que el primer és fer uns continguts de qüalitat, estructurats de manera visual i atractiva. I, a més, han d’anar acompanyats de les paraules claus. Este concepte trobem que és esencial. En negreta posarem tots aquells sustantius o noms propis que pensem que el potencial lector escriurà a la barra de recerca quan vullga trobar una entrada. Són els tags.

El Google Trends és una ferramenta, debades, d’ús molt senzill, que podem gastar per a vore quines son les paraules que tenen més èxit de la temàtica que ens interessa. Ahí vorem gràficament quines son les millors per al nostre posicionament. Les paraules claus tenen tres categories: clau, genèrica i secundària, segons la seua importància. Els nostres titulars i les entradetes han de contindre-les; i després també al text.

Els nostres articles han de portar enllaços que els donen més riquesa. Conduiran al lector que vulga saber més fins a les fonts o fins altres cròniques. És interessant també que eixos enllaços els duguen a altres continguts propis per a no perdre’ls com a lectors.

De tot açò vam fer una pràctica al màster de noves tendències en comunicació de l’UJI. Vam analitzar el posicionament SEO de Valencia Plaza i Jot Down. Dos publicacionas ben diferents: un diari econòmic i una revista cultural. I van tractar de desxifrar quines son les claus del seu èxit a la xarxa.